En aquesta entrada us proposem que us animeu amb la descoberta d’una gran desconeguda de Catalunya; la ciutat de Lleida. Capital de la Catalunya interior, és posseïdora d’un passat històric impressionant que es remunta des dels íbers fins als nostres dies. Lleida va tenir un paper molt destacat durant l’edat mitjana, durant la qual es va convertir en una de les principals ciutats de la Corona d’Aragó, tal com demostra el fragment de la crònica de Ramon Muntaner escrita el 1328, “Barcelona és cap de Catalunya en la Marina; e en la Terra Ferma, Leyda”. Us encoratgem a descobrir els vestigis d’aquest passat esplendorós, i a conèixer la història i les vicissituds que ha patit aquesta capital per tal d’entendre alguns dels estigmes amb els quals ha estat assenyalada la ciutat. Tant si visiteu Lleida per primera vegada, com si ja la coneixeu, o fins i tot si hi viviu, us animem a que la gaudiu i la descobriu de bell nou amb una mirada diferent i amb el respecte que es mereix una ciutat amb més de 2000 anys d’història.

Atesa la quantitat de llocs per veure, visitar i passejar hem dividit aquesta ruta en 4 itineraris, idonis per a realitzar-los durant tot un cap de setmana. Aquesta és la nostra proposta de descoberta, tot i que cadascú ho pot adaptar com li sembli més adient.

Itinerari 1 (Dissabte matí): La Seu Vella i el centre històric de Lleida
Itinerari 2 (Dissabte tarda): L’eixample vuitcentista de Lleida
Itinerari 3 (Diumenge matí): L’entorn del riu Segre. La Lleida verda
Itinerari 4 (Depen horari): Visita al conjunt monumental de Gardeny

A continuació teniu una relació amb els horaris i tarifes dels monuments i equipaments que visitarem en els quatre itineraris.

Permeteu-nos però, abans de començar amb els itineraris, una petita introducció a la ciutat.

Lleida, amb més de 140000 habitants, és la capital de la comarca del Segrià i de la província homònima. Enclavada al centre d’una planúria emmarcada dins de la depressió de l’Ebre és travessada pel major afluent d’aquest riu, el Segre. La importància històrica de la ciutat es deu, en gran part, a la seva situació estratègica.

Situada al mig dels camins de Barcelona a Saragossa i del llevant al Pirineu i França, aquest enclavament li confereix a la ciutat una importància cabdal. Això li ha suposat una sèrie de beneficis i al mateix temps unes desfetes importants per les continues lluites entre exèrcits per fer-se amb el control d’aquesta plaça. Aquestes intenses batalles han comportat una destrucció important del patrimoni històric de Lleida, sent especialment cruentes les conseqüències de la guerra de successió. L’abolició de les institucions locals com la Paeria, el tancament de la universitat més antiga de la Corona d’Aragó, i sobretot el tancament al culte de la catedral i la seva conversió en caserna militar, foren les conseqüències mes desastroses per a Lleida. Aquest últim fet va anar acompanyat de la demolició del barri gòtic de la ciutat, amb els palaus de les famílies nobles, els edificis dels canonges de la catedral i les dependències de l’Estudi General, entre d’altres. La situació privilegiada de la Seu, dalt del turó, des del qual es divisa un bast territori que abraça des de les serralades prepirinenques fins als límits de la plana de Lleida, fou objecte de desig dels diferents exèrcits combatents en totes les grans guerres. Durant la guerra dels segadors (1640-1652), ja es va fer un primer intent de conversió de la Seu Vella en castell militar, fortificant-ne el seu entorn amb quatre importants baluards. Però va ser després de la derrota de la ciutat al setge de 1707, a mans de l’exèrcit borbònic de Felip V, que va canviar totalment la fisonomia de la ciutat. La Seu Vella i el seu entorn foren declarats zona d’interès militar, convertint tota la zona alta i noble de Lleida en una gran fortificació. Es va enderrocar totalment el barri gòtic, es va tancar al culte la catedral reconvertint-la en caserna militar i es va construir una gran ciutadella al seu voltant. Tant era l’interès de fortificar aquesta part de la ciutat, que fins i tot Felip V va signar el 1746 el decret de demolició de la Seu Vella per tal de construir-hi una fortificació moderna. Cinc dies després de la signatura del decret, el monarca va morir i el decret de demolició quedà abolit. A part del buit que aquest fet va suposar per al patrimoni de la ciutat, també va provocar un immens buit en el imaginari col·lectiu dels lleidatans, el qual s’ha traduït en una poca estima envers la ciutat i el valuós patrimoni que encara es conserva. Sembla ser que poc a poc les noves generacions, al temps que ja no parlen de castell com les generacions anteriors, sinó de Seu Vella, tenen una estima creixent cap a la ciutat i tot el que l’envolta.

Ens trobem davant d’una ciutat en la qual li falta la part del barri històric que envoltava la catedral i que era on es trobaven els edificis més nobles i importants de Lleida. La part antiga que es conserva la trobem situada a redós del turó de la Seu i al llarg de franja entre aquest i el riu Segre. Aquesta característica ha dut que Lleida es trobi orfe d’un nucli central. Al no tenir aquest referent, s’ha configurat un centre comercial al llarg de l’eix del carrer Major i un altre centre, en aquest cas d’oci i restauració, que en el cas de Lleida no conviu amb el centre històric i que es trasllada al voltant de la moderna plaça de Ricard Vinyes. La zona del casc antic situada a la part alta es la que menys qualitat constructiva presentava, factor que junt amb la deixadesa de governs municipals i politiques errònies han provocat una forta degradació d’aquest entorn. Sembla ser que en aquests últims anys, aquesta tendència està canviant poc a poc, i aquesta zona s’està reinventant amb una oferta comercial i cultural que esperem tingui com a conseqüència la revifalla d’aquesta zona tan important.

Una catedral fortificada, la solitud dalt del turó de la mateixa, una nova catedral a la part baixa de la ciutat, un centre històric mutilat,...són elements característics de Lleida que lluny de ser cap menyspreu, la fan una ciutat singular digna de ser visitada i admirada.

Després d’aquesta petita introducció a la història i a la morfologia de la ciutat, esperem que us sigui més fàcil d’entendre els motius d’aquestes singularitats de Lleida. Esperem que mitjançant els itineraris que hem dissenyat us deixeu seduir per la capital de la Terra Ferma i els seus encants.

Lleida

“Sé una ciutat molt lluny d’aquí, dolça i secreta,

on els anys d’alegria són breus com una nit;

on el sol és feliç, el vent és un poeta,

i la boira és fidel com el meu esperit.”

Màrius Torres

La Seu Vella i el centre històric de Lleida

Itinerari: Seu Vella- centre històric - Seu Vella

Kms: 4km (circular)

Punt de partida: Plaça de la Sardana (recinte monumental de la Seu Vella)

Com arribar-hi: Accedirem a la Seu Vella per la porta principal d'entrada al recinte, la qual trobem al final de les corves que hi ha al final del carrer Sant Martí.

Aquest itinerari, que ens conduirà pel cor de la ciutat de Lleida, ens permetrà visitar els seus monuments més representatius i descobrir-ne d’altres no tan coneguts. Partint de la Seu Vella, resseguerim els carrerons del casc antic fins a arribar a la part baixa del mateix, l’eix comercial, un dels eixos peatonals més llargs d’Europa, per finalitzar una altre cop a dalt del turó per on hi arribarem a través de l’ascensor panoràmic de la Seu. Per començar la ruta ens situem a dalt del turó de la Seu Vella, a la Plaça de la Sardana, on podrem deixar el cotxe i començar la visita a l’emblema de la ciutat: El conjunt monumental del turó de la Seu Vella.

Font: Turisme de Lleida

Si ens situem a la plaça de la Sardana i fem una mirada de 360º al voltant del conjunt monumental del Turó de la Seu Vella podrem veure la seva complexitat. A la part més alta del turó hi destaca l'única nau que es conserva del castell del Rei. En una cota inferior la majestuosa catedral, aïllada totalment de la resta de la ciutat. I en últim lloc, tota una estructura defensiva que s'exten des dels peus de la Seu Vella i el castell del Rei, fins a les zones més baixes del turó, amb quatre importants baluards i totes les estructures de les fortificacions dels segles XVII i XVIII (revellí, contraguàrdies, contrabaluards,...). Hem de fer, doncs, un exercici important d'imaginació per fer-nos una idea de com devia ser la ciutat medieval abans de la guerra dels segadors i sobretot de la de successió. En el següent gravat d'Enric Garsaball, podem veure una aproximació a fa fesomia de la ciutat medieval amb el barri gòtic encara dempeus. Una escalinata monumental aniria pujant des dels peus del turó fins a la que va ser entrada principal a la Seu Vella, la porta els Àpostols, flanquejada pels edificis nobles de la ciutat. Un cop fet aquest exercici d'imaginació, us convidem a endisar-vos en la magnitud del monument.

Gravat d'Enric Garssaball

Començarem per la Seu Vella i per a fer-ho, travessarem el revellí que dóna accés al pont llevadís que creua el fossat del que fou castell principal de Lleida. Seguim les indicacions fins a arribar a l'entrada de l'antiga catedral. Un cop passada l'entrada i abans d'endinsar-nos en la visita, és el moment d'aturar-nos i fer una breu ressenya històrica del monument.

Després de la conquesta de Lleida el 1149 i la puixant importància que anava adquirint la ciutat, es feia necessària la construcció d’una gran catedral. L’any 1203 començarien les obres del temple sota les ordres de Pere de Coma, primer mestre d’obra que tingué la Seu, i seria consagrada l’any 1278. S’edificaria sobre l’anterior temple de Santa Maria i sobre el que havia estat la mesquita de Medina Larida, i les obres s’allargarien fins al segle XV aproximadament, any en què s’acabarien les obres del campanar. Durant els anys posteriors, la catedral sempre va anar evolucionant amb la construcció de capelles, portes, etc... El 22 de juliol de 1203, el rei Pere el Catòlic acompanyat del Bisbe Gombau de Camporrells i del Comte d’Ermengol VII d’Urgell, assistiria a la col·locació de la primera pedra, tal com consta a la làpida commemorativa que es pot veure a l’interior del temple. L’obra fou concebuda com un temple estrictament d’estil romànic, i poc a poc es van anar afegint elements de les noves corrents artístiques que començaven a dominar Europa. A finals de segle XIII, ja tenim elements gòtics, com les voltes de creueria o el cimbori. A partir d’aquí, l’aparició d’elements gòtics es fa més palesa sobretot en la construcció del claustre o del campanar. Aquests anys, la Seu Vella visqué els seus anys de màxim esplendor. Fou a partir de la guerra dels segadors el 1640, que ja fou utilitzada provisionalment com a hospital i magatzem d’armes, i a partir del 1707 entrà en la etapa més negra, es va tancar al culte i fou reconvertida en caserna militar. Tant la nau com el claustre foren compartimentats en diversos pisos per allotjar-hi la tropa i els animals de càrrega i el seu ric patrimoni artístic desaparegué. Tot i ser declarada monument històric l’any 1918, l’exèrcit no l’abandonà i inclús durant la guerra civil del 1936 esdevingué camp de concentració, fins l’any 1948 quan l’exèrcit es traslladà a la recent construïda caserna de Gardeny. Durant la segona part del segle XX s’ha anat realitzant un lent procés de recuperació i restauració que encara continua actualment.

Seu Vella quan era caserna. Fotografia de Josep Salvany (MDC)

L’espai per on s’accedeix al monument es tracta d’un edifici adossat al claustre, anomenat la Canonja. En aquest edifici hi havia un seguit d’instal·lacions que albergaven el capítol catedralici i altres òrgans de govern de la catedral. Al llarg dels anys també hi hagué en aquest espai la Capella de Santa Maria l’Antiga, la Pia Almoina, la Sala Capitular, o l’arxiu notarial entre d’altres. Actualment, tot i que es tracta d’un espai diàfan, originàriament estava organitzada en diferents espais, decorats amb gran riquesa com les pintures que es conserven al Museu de Lleida. La seva construcció abasta des dels segles XII al XVI. Actualment, a part de servir com a entrada principal al monument, dins de la canonja també s’hi organitzen exposicions o conferències.

Edifici de la Canonja

Travessem la porta que dóna accés al claustre i us aconsellem que primer us dirigiu a l’església, deixant la visita al claustre per a més tard. Entrarem al temple per una de les portes laterals de l’antiga façana principal de l’església. Al costat, hi trobem la porta principal, que va quedar amagada amb la construcció del claustre. El fet de construir el claustre just davant de la porta principal, no va ser més que una solució a la falta d’espai als laterals de la església per encabir-hi el claustre. Aquesta porta destaca per la decoració de les arquivoltes, i el volum de les escultures que decoren els capitells que sostenen les mateixes.

Antiga porta principal al temple

Entrem a l’església i el primer que ens crida l’atenció és la nuesa del temple, testimoni de la convulsa història que ha viscut. Un temple que havia tingut peces d’un valor excepcional, ates que hi treballaren els artesans més importants del moment vinguts d’arreu.

Interior de la Seu Vella

Avui dia encara en podem veure alguns testimonis en els seus capitells o mènsules o en les restes de policromia d’alguna capella.

Detall de policromia

Es tracta d’un temple amb planta de creu llatina amb tres naus de grans dimensions. La coberta amb volta de creueria demostra l’evolució del romànic tardà i està recolzada en 8 grans pilars, els quals, al seu torn, estan envoltats de columnes amb funció decorativa, fet que demostra aquesta transició al gòtic.

PLanta del temple i detall de les columnes

El creuer està coronat per un gran cimbori octogonal, amb una galeria superior transitable, acabat l’any 1286. Als extrems del creuer s’obren les portes de les façanes nord i sud. Les naus estan rematades per cinc absis: el central, de grans dimensions, és l’únic que es conserva de la construcció primitiva, mentre que els altres quatre són posteriors. A l’altar major hi trobem la làpida fundacional de l’any 1203, en què es commemora el moment en el qual es posà la primera pedra del temple.

Làpida fundacional i altar major

La Seu Vella es convertí en un indret cobdiciat per les grans famílies nobles de la ciutat per tal de fer-s’hi enterrar i construir-hi capelles per demostrar el poder de les seves nissagues. Aquest fet es dóna a partir del segle XIV, i la qualitat constructiva de les capelles anirà en augment. Entre les més importants trobem la Capella de Sant Pere, de la família dels Montcada, la Capella de l’Epifania de la família Requesens, o la Capella de Jesús, de la família Sescomes, entre d’altres.

Capella dels Requesens

Al costat de la Porta de Sant Berenguer, a la part nord del creuer hi trobem el sarcòfag reial que suposadament conté les restes del rei Alfons el Benigne, casat en aquesta mateixa catedral l’any 1314, i en la qual va voler ser enterrat. Van ser traslladades a la Seu Nova on el 1986 van ser redescobertes i retornades a la Seu Vella.

Sarcòfag reial

A la Capella dels Pinell, al costat de la Porta els Apòstols, hi trobarem un audiovisual on veiem imatges de la Seu Vella al llarg de la història.

Un cop visitada l’església tornem cap al meravellós claustre gòtic, un dels majors d’Europa d’aquest estil. Situat anòmalament davant de la façana principal del temple per la falta d’espai, suposà el sacrifici de la façana romànica de la catedral, motiu pel qual es va obrir una de nova, en aquest cas gòtica, a l’altre extrem del claustre.

Claustre gòtic

De planta lleugerament trapezoïdal, el claustre està format per quatre galeries de 48 metres de longitud per 9 d’amplada, i disset finestrals ogivals amb una rica traceria, cinc dels quals estan oberts a la ciutat creant un meravellós mirador sobre Lleida i la seva plana.

Galeria oberta a la ciutat

A més a més, aquesta galeria oberta junt amb el campanar, li confereix a la Seu Vella el seu perfil tant característic. A la galeria contraria al mirador hi trobem les portes que comuniquen amb l’edifici de la Canonja, entre les quals destaquen les renaixentistes de la Sala Capitular i la nova de Santa Maria l’Antiga.

Porta renaixintista de Sta.Maria l'Antiga

En un dels extrems del claustre s’alça el majestuós campanar gòtic de 60 metres d’alçada.

Torre-campanar de la Seu Vella

Es va iniciar al segle XIV i es va acabar durant la centúria següent. És l’únic element de la Seu Vella que sempre ha estat en poder del Capítol catedralici, que el va comprar als militars per 3000 monedes d’or, gràcies a les quals durant més de sis segles ha acomplert la seva funció. 238 esglaons en forma de cargol permeten arribar al capdamunt del campanar des d’on tindrem unes vistes espectaculars sobre tota la ciutat i l’extensa plana de Ponent.

Escales de cargol i coronament de la torre

Vistes sobre la ciutat i la plana de Lleida

Des d’aquí dalt podrem observar tot l’entramat defensiu que es va construir a partir de la guerra dels segadors. Es poden observar molt clarament els quatre baluards principals que foren l’embrió de la gran ciutadella situada a la zona més vulnerable del turó.

Revellí i baluard del Rei

Baluard de la llengua de la serp i de la Reina

Tornant al campanar, el coronen pinacles i arcbotants proporcionant-li la seva bellesa característica i estilitzant-lo de manera evident. Dues de les setze campanes originals encara es conserven i fan les seves funcions, la Silvestra de l’any 1418 i la Mònica de 1486.

Sortim de la Seu Vella i us proposem que feu una passejada pel seu voltant per contemplar les façanes exteriors i les portades d’accés. La façana que dona al Castell del Rei és molt més sòbria i austera que no pas la que mira a la ciutat, molt més treballada i amb una gran qualitat arquitectònica i escultòrica. Tenim quatre grans portades d’accés a la Seu Vella: la porta dels Àpostols, la porta de San Berenguer, la porta de l’Anunciació i la porta dels Fillols. La primera, i la que ens queda més a prop de l’accés modern al monument és la dels Apòstols. Aquesta porta, és la que un cop construït el claustre, es va obrir per acomplir la funció d’entrada principal. D’estil gòtic, una Mare de Déu presidia el mainell acompanyada dels dotze apòstols, molt malmesos i dels quals només se'n conserven fragments. Abans de la fortificació del conjunt, una escalinata connectava la part baixa del turó amb aquesta porta.

Porta dels Àpostols

Si baixem la rampa i seguim caminant en direcció als absis del temple ens trobem amb la porta nord del creuer, la porta de San Berenguer. Estem davant de la porta més antiga de la Seu Vella, i la més austera. L’única decoració que presenta es troba a la cornisa del coronament i un crismó a la part central.

Porta de San Berenguer

Seguim el passeig per l’exterior i admirem les grans dimensions dels absis, sobretot del central. Un cop vorejats, ens trobem amb l’altra porta del transsepte, la de l’Anunciació. El nom prové de les imatges que hi havia a cada costat de la porta, la de l’Arcàngel Gabriel i la de la Verge Maria (conservades al Museu de Lleida). Davant seu hi havia el Palau del Bisbe, destruït el 1707, i que en alguns gravats de l’època encara es pot veure, per la qual cosa a aquesta porta també se la coneixia amb el nom de Porta del Bisbe. És una de les primeres obres de l’anomenada Escola de Lleida, i que té en la Porta dels Fillols la seva peça de major qualitat. Destaquen les arquivoltes, la cornisa i les mènsules amb un crismó al centre.

Porta de l'Anunciació

La següent porta, la més espectacular de tot el temple, era anomenada la dels Fillols perquè era el lloc per on havien d’entrar els nens quan havien de ser batejats. Tenim els típics motius ornamentals de l’Escola de Lleida que junt i les arquivoltes, àbacs, capitells i frisos, amb la seva espectacular cornisa fan d’aquesta porta una verdadera joia. L'escalinata li dóna un valor afegit de monumentalitat. Destaca la capella dels Sescomes a la qual s’hi accedeix des d’aquesta escalinata.

Porta dels Fillols

Detall de les arquivoltes de la Porta dels Fillols

Després d’admirar l’exterior de la Seu Vella, creuem la Porta dels Bernats, que travessa la fortificació i ens condueix a la Plaça de la Sardana. Tornem a pujar les rampes fins a arribar a la porta que ens durà a la cota que ocupa el Castell del Rei. La travessem i enfilem el camí observant a mà esquerra el baluard del Rei. Un cop davant de l’entrada del Castell del Rei, ens aturem i ens situem al mig del que correspondria amb l’antic pati d’armes.

Castell del Rei

Ens trobem davant d’un dels edificis més importants, no únicament de la ciutat, sinó de tota Catalunya i de l'antiga Corona d’Aragó. En aquest castell s’hi celebrà el 1137 el casament entre el Compte de Barcelona Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, filla del Rei Ramir d’Aragó, el qual va significar la unió del Casal de Barcelona amb la Casa d’Aragó, creant-se així la Corona d’Aragó i Catalunya. El 1214 es celebraren les Corts de Lleida, considerades com l’antecedent de les Corts Catalanes, i on els nobles aragonesos i catalans juraren fidelitat a qui seria el Rei Jaume I el Conqueridor. En aquest Castell també es signà pel rei Jaume II, el document Era Querimònia, privilegi concedit el 1313 pel monarca a la Vall d’Aran en el qual es reconeixien els drets històrics de la Vall en matèria d’impostos i gestió de recursos, a part de refermar l’adhesió d’aquest territori amb la Corona d’Aragó. Aquests privilegis han estat i segueixen estant vigents després de 700 anys d’història de la signatura del document. Anteriorment, el 1278, també s’hi havien signat els Pariatges d’Andorra, document del qual n’emana el règim polític i l’estatus jurídic d’Andorra. L’any 1460, hi fou empressonat el Princep Carles de Viana pel seu pare. En aquest sentit sobren les paraules per descriure la cabdal importància d’aquest edifici i de la ciutat de Lleida.

Castell del Rei

L’edifici té el seu antecedent en l'alcassaba musulmana de la ciutat, i que un cop reconquerida la ciutat el 1149, es transformà profundament per reconvertir-lo en el nou Castell Reial de la ciutat, convertint-se en l’edifici civil més noble i important de Lleida. Les primeres obres es produïren durant el segle XII i principis del XIII. Durant el segle XIV, sota el regnat de Pere III el Cerimoniós, s’afegí a les naus ja construïdes la nau nord-est destinada a cambres reials i la nova capella del castell. En aquest edifici, igual que en la Seu Vella, conviuen elements típics del romànic i del gòtic.

A partir dels segles XV i XVI, les Corts deixaren de celebrar-se regularment a la ciutat, per la qual cosa la presència dels monarques a Lleida, es reduí a circumstancial, i la residència reial perdé pes en favor del Palau Episcopal o les residències nobles de la ciutat, que oferien més comoditats. L’edifici entrà en un lent procés d’abandonament que aprofitaren els militars per establir-s’hi durant la guerra dels Segadors. Després de la Guerra de Successió, en què es convertí la Seu Vella en caserna, més gran i amb més comoditats, el Castell Reial restà abandonat. En els segles XIX i XX s’utilitzà com a polvorí, fet que va ser el detonant de la seva quasi total destrucció. L’any 1812, i en el marc de la guerra del francès, el polvorí explotà accidentalment, tot i que hi ha teories que parlen sobre el fet que va ser provocat, i desaparegué la major part del castell, l’absis de la Seu Vella i part del barri de Magdalena que creixia a redós del castell. Una nova explosió durant la guerra civil del 1936 deixà el castell en l’estat actual, del qual només se’n conserva l’ala sud-est, la més antiga de l’edifici.

Es tractava d’un edifici de planta rectangular, amb un pati central i una capella a la part nord. Originàriament tenia coberta de fusta, la qual fou substituïda per voltes de creueria, de les quals se’n conserven únicament les nervadures. L’any 1926, es desmuntaren aquestes voltes per perill d’esfondrament, perdent-se l’únic element gòtic que quedava. La façana de la nau que queda en peus, està formada per tres torres amb espitlleres, una de les quals reconstruïda després de la segona explosió del polvorí.

Interior del Castell del Rei

Detall de les nervadures dels arcs desmuntades

En els últims anys s’ha dut a terme la restauració i rehabilitació d’aquesta nau, fent-la visitable per al públic. Al seu interior podem veure una exposició permanent sobre el castell. S’ha habilitat una terrassa panoràmica al sostre, des de la qual tenim unes vistes privilegiades de la Seu Vella i de la ciutat. Des d’aquesta terrassa podem veure com era l’antiga planta del castell, la qual queda definida per la gran placa de formigó que en dibuixa la seva superfície original.

Vistes des de la terrassa del Castell del Rei

Després d’aquesta intensa visita baixem per l'escalinata principal d’accés al monument fins arribar just davant del mercat modernista del Pla. Després d’anys d’estar tancat al públic, el mercat ha recuperat la seva activitat comercial recentment. Podeu entrar-hi per fer un cop d’ull al seu interior. Es tracta d’un edifici d’estil modernista de l’any 1922, obra de l’arquitecte Francesc de Paula Morera, ideat com a mercat municipal, el qual ocupa part dels terrenys on s’ubicaven els edificis de l’antic Estudi General de Lleida. Una façana senzilla però molt elegant, i les finestres escalonades típiques de les edificacions modernistes, fan d’aquest edifici un conjunt molt harmònic i equilibrat.

Mercat del Pla

Seguim pel carrer Sant Martí fins a aturar-nos davant de l’edifici que alberga actualment el Centre d’Art Contemporani de La Panera. Aquest centre es un equipament important de creació i divulgació d’art contemporani, el qual organitza una mostra biennal força important dins del sector; la biennal d’art Leandre Cristòfol. L’edifici de la Panera fou construït entre els segles XII i XIII i tenia la funció de llotja de la ciutat. L’any 1606 fou adquirida pels canonges, els quals feren una important reforma amb la construcció d’un nou pis i un tancament perimetral, per a l’emmagatzemament de cereals i d’altres productes conreats pels canonges. D’aquí prové el seu nom: la panera dels canonges. De la construcció primitiva encara es conserva la estructura formada per 21 columnes de més de 5 metres d’alçada. Amb la desamortització de 1835 l’edifici va anar canviant de mans i de funcions, des de caserna militar o policial, fins a magatzem o a l’actual centre d’art. Podeu entrar i visitar l’edifici i les seves exposicions d’art que hi trobareu.

La "Panera dels Canonges"

Al costat de l’edifici de la Panera, s’alça la petita església romànica d’una sola nau de Sant Martí. Estem davant de l’església més antiga de la ciutat, construïda al segle XII. L’any 1300 es convertí en la capella de la recent creada universitat o Estudi General de Lleida (1297-1300), i era l’espai on s’hi celebraven els actes acadèmics més rellevants. Durant la guerra dels segadors es va convertir en caserna i durant el segle XIX en presó municipal. El 1893, el bisbe Messeguer, impulsor de la col·lecció d’art sacre de l’actual Museu de Lleida, n’ordenà la seva restauració fent construint el campanar d’espadanya i portant la portada romànica que llueix actualment de l'església de Nostra Senyora dels Àngels, del poble de la franja d’Aragó del Tormillo.

Sant Martí

Recordem que la franja d’Aragó va pertànyer a la diòcesi de Lleida des de la seva creació l’any 1168, tal com demostra el document Ordinatio Eclesiae ilerdenses, on trobem la primera menció a l'organització de la diòcesis, fins l’any 1995 en què es va desmembrar amb la creació de la nova diòcesis de Barbastre-Monzon. Aquesta divisió sembla que es va dur a terme gràcies a la influència i les pressions exercides per membres de l’Opus Dei, tant a la cúria romana com a la política espanyola, (recordem que la seva seu central, Torreciudad es troba a pocs quilometres de Barbastre). D’aquí prové el litigi de l’art sacre de la franja, en que la nova diòcesis aragonesa reclama els bens de les parròquies de la franja, entre ells aquesta portada, a la diòcesis de Lleida. El Bisbe Messeguer va comprar moltes obres d’art a finals de segle XIX a les parròquies per evitar-ne l’espoli i les vendes que en feien els mateixos parrocs. A partir d’aquestes obres i de moltes d’altres de la diòcesis, es va crear una col·lecció d’art sacre, embrió de l’actual Museu de Lleida. Durant anys (1997-2007), l’església de Sant Martí va servir com a seu de la col·lecció d’art sacre, mentre no es constituïa el nou Museu i s’acabaven les obres de la nova seu. Actualment no es pot visitar el seu interior, i està previst que se’n restauri, almenys, la portada.

En aquest punt s’acabava la ciutat medieval i s’obria el portal de Sant Martí. Podem veure adossat a la nau un tros de l’únic vestigi d’aquest portal. Igualment, a l’altre costat del carrer veiem un petit tram de la muralla medieval que tancava la ciutat baixant de dalt del turó fins al portal de Sant Martí.

Tram de muralla medieval

Prenem el carrer Jaume I el Conqueridor i baixem fins a l’encreuament del carrer Múrcia. A 50 metres endins trobem la plaça del Dipòsit, sota la qual hi ha un espectacular dipòsit d’aigua amb 9 milions de litres de capacitat, construït l’any 1784 per abastir d’aigua potable a la ciutat de Lleida. Durant el segle XVIII també es va construir una extensa xarxa de fonts ornamentals per donar sortida a l’aigua emmagatzemada en aquest dipòsit. Actualment trobem diverses fonts d’aquesta època que esquitxen encara la ciutat. L’únic problema del dipòsit és que únicament està obert els diumenges de 12 a 14. Si se us adiu l’horari us recomanem que el visiteu.

Seguim pel carrer Jaume I i sortim a la plaça Cervantes. Seguim baixant fins a trobar-nos amb el carrer del Bisbe, pel qual ens endinsem fins a arribar a la plaça de Sant Llorenç. Si us hi fixeu, abans d’entrar a la plaça trobem una d’aquestes fonts que hem parlat anteriorment, la font de les Piques, del segle XVIII.

Font de les Piques

Davant nostre s’aixeca un dels majors tresors de Lleida, l’església de Sant Llorenç. Podeu admirar la portada que s’obre en aquesta plaça i vorejar l’església fins a arribar a la plaça de Sant Josep, en la qual hi tenim l’entrada més espectacular amb el campanar de planta octogonal.

Façana principal de Sant Llorenç

Durant dos períodes de la història aquesta església ha fet les funcions de catedral. El primer període fou durant el tancament definitiu de la Seu Vella l’any 1749 i la construcció i consagració de la nova Catedral l’any 1781, mentre que el segon fou durant la guerra civil, any en què la Catedral havia estat incendiada, i el capítol es traslladà a Sant Llorenç fins l’any 1955 fou restaurada. Per tant, Lleida és de les poques ciutats, sinó lúnica, que pot presumir de comptar amb, ni més ni menys, que 3 catedrals.

Sant Llorenç fou iniciada a finals del segle XII, consta de tres naus i tres absis més una petita galeria que es podria considerar com a quarta nau. La central, la més antiga, és d’estil romànic, mentre que les demés són ampliacions gòtiques del segle XV. A sota de l’altar també hi trobem una cripta romànica. A la porta de Sant Josep hi ha els blasons de Berenguer de Gallart, comerciant que va sufragar les ampliacions i la torre campanar, també d’estil gòtic. A l’interior del temple es conserva una de les col·leccions més importants de Catalunya de retaules gòtics de pedra, amb el de Sant Llorenç a l’altar major, el de Santa Llúcia, Santa Úrsula i Sant Pere. També s’hi conserven les escultures gòtiques de la Verge de Saidí i de la Verge dels Fillols procedent de la Seu Vella, a més del quadre del segle XV de la Candelera.

Nau central i capella gòtica del Santíssim o del Corpus Christi

Tornem a sortir per la porta de la plaça de Sant Josep. Davant nostre s’alça el gran edifici que avui dia alberga el Museu de Lleida i que, anteriorment, havia estat edificat per al convent de les Carmelites descalces. L’edifici fou construït entre els anys 1595-1600, tot i que s’ha anat reformant al llarg d’aquests segles degut a les grans destrosses patides en les guerres dels segadors, successió, del francès i de la guerra del 1936. Després de la desamortització de 1835, l’edifici fou exclaustrat definitivament i passà a mans públiques, passant a tenir funcions assistencials com a Casa de la Misericòrdia. Durant el període de la guerra civil fou ocupat i transformat en hospital militar. Posteriorment, es rehabilità i recuperà les funcions assistencials que s’hi dugueren a terme fins l’any 2003, en què començaren les obres per a ubicar-hi el Museu de Lleida.

Antic convent carmelità, avui en dia Museu de Lleida

Edifici nou del Museu de Lleida

El Museu de Lleida fou inaugurat l’any 2007, unificant sota un mateix edifici i consorci les col·leccions d’art sacre de la diòcesis de Lleida (iniciada pel Bisbe Messeguer l’any 1893, tres anys més tard de la creació del Museu Episcopal de Vic) i la col·lecció arqueològica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, que té el seu origen en el Museu d’antiguitats creat a mitjans del segle XIX, el fons del qual passà a l’IEI l’any 1942. També hi ha la col·lecció de monedes del Gabinet Numismàtic de la Diputació de Lleida i alguns objectes de l’anomenat tresor de la Catedral. Entre els seus 7000 m2, alberga peces d’un gran valor, entre les quals s'hi troben les famoses 113 obres d’art provinents de les parròquies de la franja de Ponent i protagonistes del litigi per l’art sacre que ja hem comentat anteriorment. Podeu agafar una audioguia al taulell d’informació i submergir-vos en l’art i cultura de Lleida .

Un cop haguem sortit del Museu ens espera una agradable passejada pels carrerons del centre, baixant en direcció al carrer Sant Antoni i l’eix comercial, travessant la zona conventual de Lleida. Prenem el carrer Lluís Besa i baixem fins a trobar el carrer de Sant Anastasi. A l’esquerra deixarem l’antic convent de Santa Clara, construït l’any 1733 i actualment seu dels Castellers de Lleida. Seguim caminant i ens trobem, a mà dreta, amb l’antic convent de Santa Teresa. Aquest edifici, del segle XVII presenta una arquitectura barroca molt sòbria en la qual destaca l’escut que trobem sobre la porta d’entrada. Actualment, s’ha recuperat com a teatre municipal i depèn del teatre municipal de l’Escorxador, un imporant centre cultural de la ciutat.

Convent de Santa Teresa

Escut de la façana principal

A l’esquerra tenim una molt bona vista de la part del darrera de la Catedral nova de Lleida, que més tard visitarem. Seguim pel carrer Arajol fins trobar el carrer Canonge Gonzàlez, que baixarem fins a la petita plaça del Armats. Baixem per les escales de les Germanetes que donen al carrer Sant Antoni i l’eix comercial de Lleida, i en les quals s’alça la petita església de la Sang.

La Congregació de la Puríssima Sang adquirí el 1803 l’església del convent dels antonians i es convertí en l’oratori de la Sang. L’edifici fou refet durant el segle XIX, excepte la portada plateresca del segle XVI. El temple resta obert només durant les hores en què s’hi celebra la eucaristia. Si tenim sort i la trobem oberta, podem fer un cop d’ull al seu interior.

Església de la Sang

Seguim el nostre itinerari per l’animat eix comercial solcat de botigues a costat i costat dels carrers que el conformen. Arribem fins al final del carrer de Sant Antoni, on ens trobem amb la Catedral Nova i l’esplèndid edifici gòtic de l’antic Hospital de Santa Maria.

La Catedral Nova de Lleida fou consagrada l’any 1781, quaranta anys més tard que el tancament definitiu al culte de la Seu Vella. La demanda de la ciutadania, canonges i poders públics de la ciutat sol·licitant el retorn de la Seu Vella a la ciutat anava en creixement, però els comandaments de l’exèrcit ni de bon tros els hi interessava aquesta devolució, ans al contrari. Per apaivagar aquestes demandes i també per la necessitat d’un temple més gran per a fer les funcions de catedral, fou necessària la construcció d’un nou gran temple. Carles III concedí el permís i afrontà part del finançament, sota la condició d’abandonar definitivament les demandes de recuperació de la Seu Vella. En un primer moment es pensà en el lloc que ocupa Sant Llorenç, tot i que el capítol s’hi oposà i finalment es decidí situar-la en la part baixa de la ciutat, en el solar de l’antic Almodí. Fou planificada per l’enginyer Pedro Martin Cermeño i dirigida pel Francesc Sabatini.

Seu Nova de Lleida

El disseny original de la catedral comptava amb una gran escalinata central que li atorgava monumentalitat a la façana, tot i que per l’estretor del carrer la seva construcció era impossible si no era demolint l’antic Hospital de Santa Maria. Finalment, es va decidir conservar l'Hospital i construir un atri amb dos escalinates laterals, en comptes de l'escalinata central. També hi havia projectat un campanar que mai s’arribà a construir.

Es tracta d’una catedral, moltes vegades menystinguda tant pels lleidatans com pels visitants, la qual sembla que no tingui tant interès sobretot si es compara amb la Seu Vella. Al contrari del que sembla, és un edifici amb molt interessant i s’ha d’aprendre a valorar-lo com es mereix. D’estil barroc amb influències del classicisme academicista francès, consta de tres grans naus amb la mateixa alçaria, separades per pilars i contraforts interiors entre els quals es situen les capelles. Les naus laterals tenen la continuació en deambulatori. El cor d’estil barroc fou destruït durant la guerra civil, entre d’altres objectes i tapissos de gran valor que provenien de la Seu Vella. Fou dedicada a l’assumpció de Maria. La façana mostra un clar estil barroc classicista, molt en la línia de l’eclecticisme dels enginyers militars de l’època. Està flanquejada per dues torres de tres pisos, que responia solucions italianes del segle XVIII. La porta d’entrada està dins d’un atri cobert, pel qual s’hi accedeix per tres grans portes de ferro de mig punt.

Catedral de Lleida amb l'antic Hospital de Santa Maria

Cal destacar també que alberga l’arxiu capitular, considerat l’arxiu eclesiàstic més ric de Catalunya. Supera els 13000 volums, 16000 pergamins, i una infinitat de còdex, incunables, i un llarg etcètera. Entre les joies que conserva ,hi ha la Bíblia de Lleida, un còdex monumental considerat com el major còdex bíblic hispà conservat.

Just davant de la catedral nova ens trobem un impressionant i sobri edifici d’estil gòtic tardà, construït entre els segles XV i XVI. De planta quadrada, al seu interior també trobem un pati amb la mateixa estructura, al voltant del qual una escalinata dóna accés a una impressionant galeria amb arcs ogivals al primer pis. A la façana que dóna al carrer Major, podem veure-hi escuts amb blasons lleidatans i el buit on estava la imatge de Santa Maria, avui dia restaurada i conservada al Museu de Lleida.

Antic Hospital de Santa Maria

L’edifici es va construir per albergar-hi l’hospital de Santa Maria, el qual tenia com a objectiu centralitzar els serveis mèdics de la ciutat en un sol edifici, i atendre-hi als pobres i malalts. Un cop acabada la guerra de successió, l’hospital passà a tenir funcions d’hospital militar, fins que al 1854, per ordres d’Isabel II, tornaria a ser exclusivament hospital civil. Funcionaria com a hospital fins als anys 30 i posteriorment seria restaurat.

Antic Hospital de Santa Maria

L’any 1941, la Diputació va crear l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) i n’establí la seu a l’antic hospital de Santa Maria. Avui dia continua sent la seu d’aquesta fundació, i entre d’altres equipaments hi podem trobar sales d’exposicions o una biblioteca a la primera planta. Reprenem la nostra marxa resseguint l’animat eix comercial de Lleida. En pocs minuts arribem a l’encreuament amb un dels carrers més importants de la Lleida històrica, el carrer Cavallers, que uneix la part baixa de la ciutat amb la zona de la Seu Vella. En aquest encreuament podem observar en un costat la casa modernista Magí Llorens, construïda l’any 1907 pel l’arquitecte Francesc Lamolla, del qual destaquen les seves balconades i la tribuna envidriada del xamfrà. A l’altre costat, trobem una petita capella gòtica, la capella del Peu del Romeu, edificada l’any 1399 i que originàriament estava dedicada a la Verge de la Neus. Actualment està sota l’advocació de Sant Jaume. Durant el segle XIX s’afegí el segon nivell de l’edifici. A sobre de la portada que dóna a l‘eix comercial, hi trobem una imatge gòtica de la Mare de Déu amb el Nen, flanquejada per Sant Joan i Sant Jaume de factura més moderna. Explica la llegenda, que en aquest punt l’apòstol Jaume es clavà una espina impedint-li continuar el seu camí, fins que baixà un àngel del cel amb un fanalet per treure-li. Cada any s’hi celebra la processó dels fanalets la vigília del 24 de juliol, en la que els nens petits porten fanals i segueixen la imatge de l’apòstol pel camí que es creu que va fer fins a arribar a la capella.

Casa Magí Llorens i capella gòtica del Peu del Romeu

En aquest punt enfilem el carrer Cavallers fins a arribar a la seva part central on ens esperen els convents del Roser i l’oratori dels Dolors. Si seguíssim fins al cap del carrer arribaríem un altre cop als peus de la Seu Vella i al Mercat del Pla.

El convent del Roser, edificat al segle XVII d’estil barroc, fou originàriament la seu del convent dels Predicadors, de l’ordre del Dominics, i era anomenat convent de Sant Domènec. En el seu interior, tot i que no podrem veure-ho ja que no és visitable, destaquen la església del Roser i un gran claustre amb un pati interior. Després de la Guerra de Successió fou refet i, a partir de la desamortització de 1835, com en molts dels convents de Lleida, passà a tenir altres usos. En el seu cas fou seu de la Facultat de Dret i Lletres de la Universitat, seu del Museu Morera (actualment i de forma provisional situat a la seu de l’antic Casino a la Banqueta), l'escola municipal de belles Arts i properament serà convertit en Parador Nacional de Turisme. Destaca a la seva façana la font ornamental del segle XVIII, l’aigua de la qual provenia del dipòsit del pla de l’aigua, sobre el qual ja n’hem parlat. Durant el setge de Lleida, l’any 1707, el convent fou incendiat per les tropes borbòniques, estant-t’hi al seu interior 700 persones refugiades, de les que en moriren una gran part. Cada any, durant els actes de l’11 de setembre, es fa una ofrena de flors per recordar aquests fets.

Façana del convent del Roser

Font ornamental del convent del Roser

Davant de l’antic convent de Sant Domènec, s’alça el també edifici barroc de l’oratori dels Dolors. La congregació dels Dolors, al no tenir seu fixa, va decidir edificar aquest oratori, que també integrava la casa de la Germanor. El 1724 se’n col·locà la seva primera pedra, i s’acabaria l’any 1737. La seva façana principal, molt sòbria, combina el maó amb la pedra arenisca. La façana que dona al petit carrer dels Dolors forma part d’una casa del segle XIV en que encara s’hi poden observar dues portes adovellades. El seu interior és d’una sola nau amb volta de canó travada amb estreps en forma de petxines. El presbiteri està rematat per un cambril amb la Mare de Déu dels Dolors de l’any 1943. Durant la guerra civil, l’església va ser incendiada i es va perdre tota la imatgeria original barroca.

Interior de l'Oratori dels Dolors

Tornem a baixar en direcció a l’eix comercial, per seguir l’itinerari per la part baixa del centre històric de Lleida. Un cop ens retrobem amb el carrer Major, seguim caminant per la part central de l’eix comercial, solcada per modernes botigues de les grans cadenes de moda. En aquest tram trobarem l'oficina de turisme de la ciutat. Està situada a l’edifici de l’antic casino de Lleida. Davant de l'oficina de turisme hi ha una escalinata que arriba fins a la Font de la Costa del Jan, construïda durant el segle XVIII. Al costat de la font s’enfila un carreronet, en el qual estava situat el call jueu.

Carrer Major i font de la Costa del Jan

Tornem a baixar i resseguim el nostre camí. En pocs minuts arribem a la petita plaça de Sant Francesc en la qual destaca en primer pla l'església de Sant Pere. Aquesta església, originaria del segle XVIII, era l’antic temple del Convent de Sant Francesc. Durant la guerra civil va quedar molt malmesa i va ser reconstruïda a mitjans del segle XX. La portada barroca, amb les seves columnes salomòniques, prové del ja desaparegut convent de l’Ensenyança, la qual van traslladar a aquesta església en la restauració de mitjans de segle XX. En aquest temple fou enterrat Gaspar de Portolà, descobridor i primer governador de Califòrnia.

Església de Sant Pere

Seguim el nostre camí, i en pocs metres el carrer es torna a eixamplar per donar lloc a la plaça de la Paeria. Estem davant d’un dels edificis més importants de Lleida, no sols per d’albergar-hi la institució més representativa de la ciutat, sinó també perquè es tracta d’un important edifici d’estil romànic civil tardà éssent un dels més representatius d’aquest estil a tota Catalunya. L’edifici de l’ajuntament, fou l’antic palau de la família noble dels Sanaüja, construït durant el segle XIII, i que al segle XIV cediren als Paers de la ciutat per establir-hi la seva nova seu. La façana, tot i haver sofert reformes durant el segle XX, conté els elements més habituals d’aquest estil. Al seu interior destaquen les restes de la que fou presó municipal, situada al soterrani l’any 1486. Destaca també el retaule gòtic de la Verge dels Paers, dels anys 1451-1454. Dins de l’edifici hi trobem les dependències de l’arxiu municipal, en el qual hi podem veure veritables joies com el llibre dels Usatges del segle XIV, l’armari de les cinc claus, l’armari dels privilegis o la carta de poblament atorgada per Ramon Berenguer IV l’any 1150.

Palau de la Paeria

La institució de la Paeria fou un privilegi atorgat el 1264 pel rei Jaume I a la ciutat, i durant l’any 2014 se’n celebra el seu 750è aniversari. El terme Paer prové del mot llatí paciarium, que significà home de pau. Aquesta era la forma d’anomenar el batlle i als antics consols de Lleida. Aquest privilegi, junt amb la fundació de l’Estudi General i la construcció d’una catedral tan important com la Seu Vella, demostren la importància que tingué Lleida durant l’edat mitjana, i el lideratge que tingué en tota la Catalunya interior.

Sortim del palau i passem a través dels porxos de la Paeria, construcció datada entre els segles XIII i XVII. Al final dels porxos trobem un bust de l’any 1799 dedicat al Marquès de Blondel, un dels artífex del creixement de la ciutat durant el segle XVIII. Fou l’impulsor de la portada d’aigua potable a Lleida amb la construcció del dipòsit del pla de l’aigua i les fonts monumentals que hem anat veient, feu construir el mur de contenció del Segre, entre d’altres obres importants. Al costat podem veure l’arc del pont, antiga porta d’entrada a la ciutat, i que en el seu interior ens mostra una estructura del segle XV.

Porxos de la Paeria

Pilar del General, arc del pont i detall d'una casa dels porxos de la Paeria

L’eixamplament del carrer en aquest punt es fa més evident i acaba desembocant a la gran plaça de Sant Joan, centre de molts dels esdeveniments importants de Lleida. Amb la polèmica reforma dels anys 80, gran part de la plaça queda desconnectada del flux de gent que travessa l’eix comercial. El responsable d’aquesta reforma fou l’arquitecte basc Luis Peña Ganchegui i, com podem veure, les estructures de la plaça tenen una gran semblança amb les del Parc de l’Espanya Industrial de Barcelona, del qual també en fou l’autor.

Plaça de Sant Joan

Abans d’aquesta obra però, la plaça ja havia sofert una gran reforma l’any 1895, en que es va destruir l’antiga església romànica de Sant Joan, per poder eixamplar la plaça, construint-hi l'actual església neogòtica de Sant Joan. Sota de l’actual plaça hi ha una sala d’exposicions, i si hi baixem podrem veure restes de l’absis i altres estructures de l’antiga església del segle XII. D’aquesta plaça surten les escales mecàniques que utilitzarem més tard per tornar cap a la Seu Vella.

Si tenim la sort de trobar l'església oberta, podrem gaudir d’aquest tipus d’arquitectura de finals de segle XIX, principis del XX, que intentava imitar l’arquitectura gòtica i, que en aquest cas, sembla que se’n va sortir força bé. Les dues torres haurien d'haver estat rematades amb dos pinacles, però la falta de pressupost les deixà tal com les podem veure avui dia.

Església nova de Sant Joan

Seguim el nostre camí, deixant el carrer Major, per entrar en l’anomenada plaça de la Sal. Al xamfrà amb el carreró del Clot de les Monges hi veiem la casa Bergos, edifici modernista del prolífic arquitecte modernista lleidatà Francesc de Paula Morera, en una obra de 1910.

Seguim caminant i en pocs metres arribem a la baixada de la Trinitat, la qual amaga darrera d’un mur, la font del Governador, una altra de les fonts monumentals de Lleida construïda l’any 1789.

Font del Governador

Tornem a l’eix comercial i seguim caminant fins a una bificuració en la qual ens criden l’atenció dos edificis. Un, el de majors dimensions, és avui dia seu de la Diputació de Lleida. Fou construït, en part amb el llegat que deixà Gaspar de Portolà després de la seva mort, per tal de alberga-hi un hospici per a orfes. entre els anys 1789 i 1795, tot i que abans d’establir-s’hi la Diputació s’hi van fer importants reformes. Crida l’atenció el balcó de la primera planta, obra feta amb forja del segle XVIII, el qual s’anomena balcó del Serraller.

Palau de la Diputació

Just a la intersecció entre els carrers del Carme i de Magdalena, trobem la casa Sauces. Aquest petit edifici, construït entre els anys 1808 i 1833 seguint un estil neoclàssic, amb una façana feta de maons, típica de l’arquitectura popular aragonesa.

Casa Sauces

Estem a punt d’acabar l’itinerari per la Lleida històrica, però abans us animem a que acabeu de passejar per l’eix comercial, seguint pel carrer Magdalena, per després baixar pel carrer Democràcia i tornar a enfilar pel carrer Carme, fins tornar a retrobar-nos davant del Palau de la Diputació. Aquesta zona es correspon amb l’antic barri de Magdalena, el qual sembla ser que fou un dels nuclis de la ciutat romana. Estem, per tant, en una de les zones més antigues de Lleida, tot i que la modernitat de les botigues fa difícil imaginar-se l’antiguitat dels seus carrers.

En aquest punt, acaba el nostre itinerari i per tornar a l’inici de la ruta, hem de desfer el camí fins a tornar a la Plaça de Sant Joan. A la part nord de la plaça trobem unes escales mecàniques, i l'escalinata de l'estructura circular que hi ha al costat, gràcies a les quals arribarem als peus dels moderns edificis dels jutjats i l’audiència provincial de Lleida. Si ens hi fixem, aquests edificis tenen una morfologia serpentejant, la qual s’adapta a la forma del turó. Durant les obres de remodelació de la plaça Sant Joan, es va construir un pàrquing soterrat, la qual cosa va obligar a extreure grans quantitats de terra que formaven part del basament del turó. Aquest fet va provocar molts problemes d’estabilitat per a les muralles del turó, ja que hi havia forts moviments. Finalment es va solucionar, construint-hi aquests edificis, que a part de la seva funció estrictament judicial, també fan de contrafort del turó.

"Ciutat de la justícia" de Lleida

Al costat d’aquests edificis podem veure una estructura triangular de 60 metres d’alçada. Hi accedim i agafem un dels dos ascensors panoràmics que ens duran fins a la mateixa cota de la Seu Vella. Abans però, de travessar la passarel·la de ferro que ens durà fins a la Plaça de la Sardana, podem fer una última ullada des del balcó panoràmic del costat dels ascensors. Des d’aquí tenim una vista privilegiada de la Seu Vella i de tota la part baixa de la ciutat.

Vista de la Seu Vella des de l'ascensor panoràmic

Vistes des de l'ascensor panoràmic

Ara sí, és moment de travessar la passarel·la de ferro i tornar a pujar les escales que ens duran fins a la Plaça de la Sardana i la zona on hem començat el nostre primer itinerari per Lleida.

L’eixample vuitcentista de Lleida

Itinerari: Ramon Berenguer IV - Rambla de Ferran - Francesc Macià - Banqueta - Blondel - Catalunya - Lluís Companys - Aragó - Balmes - Prat de la Riba - Salmerón - Pi i Maragall -Rambla de Ferran

Kms: 4,2km (circular)

Punt de partida: Estació de ferrocarril (Plaça Ramon Berenguer IV)

Com arribar-hi: Si entrem a la ciutat pel pont de Princep de Viana, a l'acabar el mateix trobem la plaça Ramon Berenguer IV. Si entrem per qualsevol altra entrada, podrem arribar-hi seguint la Rambla de Ferran, la qual acaba en aquest punt

En aquest itinerari resseguirem part de l’antic traçat de les muralles de la ciutat, enderrocades l’any 1861, on en el seu lloc trobem grans avingudes construïdes entre els segles XVIII i XX. Aquestes avingudes s’anaren guarnint amb edificis de gran notorietat, finançats tant per part de la burgesia de la ciutat com des de les institucions públiques. L’arribada del ferrocarril l’any 1860 també va ajudar a que la ciutat guanyés en importància, la qual cosa va repercutir en l’enriquiment del patrimoni arquitectònic. Lleida, a l’igual que la resta de país, vivien sota una febre reformadora que va fer canviar la fisonomia de ciutats. Malauradament també fou una època en que l’empenta per fer progressar la ciutat dotant-la de grans places i avingudes feu cometre errors d’una gran magnitud com en el cas de l’enderrocament de l’antiga església romànica de Sant Joan, una de les parròquies més importants que havia tingut la Lleida medieval o d’edificis com el mercat de Sant Lluís o el dispensari de la Gota de Llet.

Les petjades de les noves corrents artístiques que acompanyaren aquest període històric poden veure’s en els edificis modernistes finançats per famílies burgeses, dels quals podrem veure’n molts exemples, fins als edificis historicistes de base medievalista o neoclàssica típics del edificis oficials.

Font: Turisme de Lleida

El nostre punt de partida es la estació de ferrocarril, punt on si ho desitgem podem deixar el cotxe en el pàrquing subterrani que hi ha al costat. Estem davant d’un dels edificis més emblemàtics de Lleida inaugurat l’any 1929, d’estil afrancesat, la qual va substituir l’anterior molt més senzilla i humil. L’any 2003 es va reformar per acollir el tren d’alta velocitat.

Estació de ferrocarril

Davant nostre s’obre la Rambla de Ferran, una de les avingudes amb més personalitat de la ciutat. Abans però, passarem per davant de la petita font monumental de l’Estació de l’any 1780. Entrem ara si a rambla de Ferran, una gran avinguda ornamentada per plataners i edificis notoris de principis de segle XX.

Rambla de Ferran

Podem veure’n exemples als números 47, 37 o 26, per exemple. Al número 15 trobem l’altra façana del palau de la Diputació. Aquesta façana igual que la de l’edifici del costat, l’antic palau de justícia, són obres de postguerra d’estil historicista. Arribem a l’altura de la casa Florensa, edifici modernista que fa xamfrà amb la baixada de la Trinitat, on trobem la font del Governador que ja hem visitat anteriorment.

Casa Florensa

Des d’aquest punt l’avinguda canvia el seu nom pel de Francesc Macià. A l’altra vorera trobem l’edifici de l’antic Govern Civil de la ciutat, obra classicista del 1945. Davant seu hi ha la plaça de la Pau, que ens ofereix un lloc agradable per poder fer un descans.

Antic Govern Civil i plaça de la Pau

Tornem a creuar i arribem al final de la rambla on ens trobarem amb l’arc del Pont. Estem davant d’una de les portes d’accés de la ciutat antiga. Al segle XVIII, i en el marc de les reformes dutes a terme pel corregidor Lluís de Blondel, es bastí aquest arc neoclàssic sobre l’antiga porta medieval, la qual hem pogut veure en l’anterior itinerari. Durant la guerra civil, aquesta zona va patir els enfrontaments entre els exercits republicans i franquistes, els quals estaven separats pel riu Segre. En una recent restauració s’han deixat al descobert els nombrosos impactes de bala que toparen amb aquesta estructura per recordar-ne els fets.

Arc del Pont

A la petita plaça d’Agelet i Garriga que s’obra davant de l’arc trobem la escultura en bronze d’Indibil i Mandoni, símbol de la ciutat de Lleida. La escultura representa els dos cabdills ilergets que lluitaren contra romans i cartaginesos en la conquesta de Iltrida.

Indivil i Mandoni

A partir d’aquest punt seguirem per l’anomenada Banqueta, avinguda guanyada al riu durant el segle XVIII en que es va construir el primer mur de contenció del Segre.

La Banqueta

Al costat de l’arc del Pont s’alça l’edifici modernista de l’antic Palace Hotel. Fou construït entre els anys 1912-1915 per l’arquitecte Morera i Gatell i fou reformat en els anys 1972-1974, en què s’hi afegí la estructura vidrada que es pot veure actualment. Avui en dia alberga oficines de l’ajuntament de Lleida. Uns metres enllà, i després de passar pel gran edifici d’estil historicista de l’any 1930 de la banca Llorens, arribem a l’altra façana de la Paeria. Aquesta, composició acadèmica amb llenguatge neoclàssic, fou bastida l’any 1867 per l’arquitecte Agapit Lamarca.

Antic Palace Hotel i Façana neoclàssica de la Paeria

Seguim caminant i al xamfrà amb la plaça Sant Francesc trobem una altra edificació modernista de bella factura, la casa Melcior, construïda per Morera i Gatell l’any 1910, de la qual destaca la seva tribuna amb vidrieres de colors o el treball en forja de les balconades. Davant seu s’alça l’antic edifici d’hisenda, construcció de 1848 remodelada l’any 1928 amb estil historicista amb llenguatge neoclàssic.

Casa Melcior

Antiga seu d'Hisenda

En el tram fins a arribar al gran edifici del Mont de Pietat, bastit l’any 1948 d’estil historicista de postguerra que divideix la Banqueta en dos avingudes, trobem edificis força interessants com per exemple la casa Segura, de finals de segle XIX d’estil neogòtic o l’antic casino de la ciutat. Aquest últim alberga, de forma provisional el Museu d’art Jaume Morera, dedicat majoritàriament a la pintura del segle XX d’artistes lleidatans. Just al costat de l’edifici del Mont de Pietat, i seguint per l’avinguda Blondel, trobem l’edifici modernista de l’antic cinema Vinyes de l’any 1920, que actualment es la seu del Caixafòrum de Lleida. Al costat, i també d’estil modernista, s’alça la casa Xammar de l’any 1909.

Edifici del Mont de Pietat

Edifici del Mont de Pietat i l'antic cinema Vinyes, actual seu del Caixaforum

Estem just al darrera de l’edifici gòtic de l’hospital de Santa Maria, que ja hem visitat anteriorment. En un lateral de la plaça i adossada a l’antic edifici de les Joventuts Republicanes de Lleida, d’estil historicista i construït l’any 1919, trobem la font neoclàssica de l’Hospital de l’any 1802, la qual abans estava instal·lada dins del pati de l’hospital.

Al mig del carrer veiem una escultura, anomenada Memòria, dignitat i vida, de l’escultor Agustí Ortega que representa una figura humana caiguda al terra i que recorda el bombardeig de l’exèrcit franquista el sobre el col·legi del Liceu Escolar que s’alçava en aquest indret. Està feta amb una planxa de metall, el mateix material utilitzat per al recobriment de les bombes. Aquesta escola, de caràcter progressista i amb vinculacions amb les joventuts republicanes de la ciutat, fou bombardejada el dia 2 de novembre de 1937 morint en l’atac 48 nens i diversos professors de l’escola.

"Memòria, dignitat i vida"

Seguim caminant i a mà esquerra podrem observar edificis interessants com el de l’antiga Cambra de la propietat urbana al número 19, l’antiga seu de FECSA al número 21, i l’antic edifici del Banc d’Espanya al número 23.

Antigues seus de la Cambra de la Propietat, FECSA i Banc d'Espanya

Deixem aquest tram de carrer tan interessant per seguir caminant en direcció a l’avinguda de Catalunya. Abans però, passarem per davant de la petita casa modernista de la Lira, obra de l’any 1910, propietat de la família del poeta Magí Morera. Arribem al final del carrer Blondel, i al xamfrà amb l’avinguda de Catalunya s’alça la Casa Baró, un altre edifici modernista de l’any 1921. Aquest edifici s’anomena popularment com la Vinícola, perquè als seus baixos albergava un negoci de vi.

La Vinícola i la Casa de la Lira

Pugem ara per l’avinguda de Catalunya, convertida en un important nus de comunicacions de la ciutat. A l’altura del carrer Sant Antoni crida l’atenció l’edifici de postguerra de l’antic col·legi Cor de Maria. Seguim fins a l’encreuament amb les avingudes de Lluís Companys i rambla d’Aragó. Prenem el carrer Lluís Companys, que no deixarem fins a arribar davant del millor conjunt modernista de Lleida, l’antic escorxador de la ciutat. Construït l’any 1912 per l’arquitecte Morera i Gatell, s’organitza amb diferents pavellons al voltant d’un pati central. L’any 1984 deixà de funcionar com a escorxador i va quedar tancat i abandonat. Finalment, lliurant-se de l’enderroc, s’hi va dur a terme una restauració que es culminaria l’any 1998, en que es va inaugurar l’actual centre cultural de l’Escorxador.

Antic escorxador

Tornem enrere fins a l’encreuament anterior i enfilem ara la gran avinguda de la rambla d’Aragó. Estem davant de l’avinguda més senyorial de Lleida, no sols per les seves dimensions sinó també pels edificis hi ha al llarg de la mateixa.

Rambla d'Aragó

El primer edifici que ens crida l’atenció es l’antic edifici del Mont de Pietat, construït l’any 1905 per Francesc Lamolla, d’estil historicista medievalista. Fou restaurat a la dècada dels 90 i actualment acull la seu del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Creuem el carrer Governador Montcada i al fons del mateix podem veure-hi el modern edifici que acull l’arxiu Històric de Lleida, que conserva documents d’un valor incalculable. Si ho desitgeu podeu apropar-vos-hi i fer un cop d’ull a la sala d’exposicions. Tornant a la Rambla d’Aragó, topem amb un gran edifici, construït al segle XIX (1859-1884), destinat a casa de maternitat i que actualment alberga la biblioteca pública de Lleida. Es tracta d’un edifici historicista de grans dimensions, de planta rectangular, amb dos patis centrals i tres plantes. De la façana en destaquen els seus esgrafiats originals. Al 1991 va començar la seva rehabilitació i al 1997 s’inaugurava el nou edifici. Si el trobeu obert val la pena entrar-hi per veure-hi, no sols les sales de lectura, sinó també els dos impressionants patis coberts.

Antic Mont de Pietat

Biblioteca pública

Sortim de la biblioteca i a l’altra vorera trobem tres edificis modernistes de l’any 1915 amb la mateixa façana, obra de Francesc Morera i Gatell, coneguts amb el nom de Cases Noves o Balasch.

Cases Noves o Balasch

Seguint per la mateixa vorera arribem a l’amplia plaça Víctor Siurana, amb l’edifici neogòtic del rectorat de la Universitat de Lleida presidint-la. Aquest edifici, obra de Celestí Campmany, fou construït l’any 1895 i era originàriament la seu del seminari diocesà. Podeu entrar per veure-hi la rehabilitació que s’hi va dur a terme per a albergar-hi la recuperada Universitat de Lleida l’any 1991. Com ja hem dit amb anterioritat, la Universitat de Lleida fou la primera universitat de la Corona d’Aragó fundada l’any 1300 per Jaume II, i es tancà el 1717 com a conseqüència de la derrota de Lleida en la guerra de Successió. El mateix any es fundà la de Cervera en agraïment pel suport que aquesta ciutat prestà al borbó Felip V. El 12 d’octubre de 1991, la Generalitat de Catalunya aprovà la Llei de creació de la Universitat de Lleida, fent-se justícia amb Lleida i retornant el privilegi del que Felip V havia privat a la ciutat.

Universitat de Lleida

Al centre de la plaça Víctor Siurana trobem una original escultura plana anomenada Pont de Terra, obra de Jaume Plensa en que veiem els noms de les poblacions més importants de la Corona d’Aragó entroncant així amb la fundació de la universitat i un gran interrogant que recorda la importància de seguir fent-se preguntes sobre el coneixement establert, una actitud característica de l’entorn universitari.

Tornem a creuar i trobem ara el palau episcopal, construït l’any 1949 també seguint els canons de l’estil historicista.

Palau Episcopal

En aquest punt ens desviarem del traçat que seguien les muralles, atès que aquestes pujaven en direcció a la església de Sant Martí i enfilaven el turó cap al castell del Rei. Les avingudes que seguirem però, són la continuació de la circumval·lació que conformen la Rambla de Ferran, la Banqueta, Blondel, avinguda Catalunya i rambla d’Aragó.

Seguim doncs per la Plaça Cervantes, en direcció al carrer Balmes, en la qual s’aixeca un gran edifici que alberga la delegació provincial d’hisenda. Anteriorment en aquest lloc hi havia la presó de la ciutat, inaugurada l’any 1899, la qual cosa recorden un parell de petites escultures amb part del reixat de l’antiga presó.

Monument amb les reixes de l'antiga presó

Seguirem caminant fins a arribar a la moderna plaça de Ricard Vinyes, dissenyada per l’arquitecta italiana Benedetta Tagliabue. Com podreu observar, el disseny és força controvertit i des de que es va inaugurar ha creat un debat ciutadà entre partidaris i detractors. Ens trobem a l’anomenada zona alta de Lleida, l’altre centre neuràlgic de la ciutat tal i com varem explicar en la introducció. Tots els carrers que formen aquest barri estan esquitxats de bars, restaurants, i locals d’oci nocturn. Quan les botigues de l’eix comercial van tancant i l’ambient va decaient, tota aquesta zona va omplint-se de gent que atapeeix les terrasses i els locals d’aquesta zona.

Plaça Ricard Vinyes

Podem fer un tomb per la plaça per després baixar per l’avinguda Prat de la Riba i enfilar la tornada cap al nostre punt d’inici. En aquesta avinguda, oberta durant la segona meitat del segle XX, majoritàriament residencial, no hi trobarem edificis notoris com en la resta de les avingudes per les que hem passat. Arribem fins a la comissària de la Guàrdia Urbana de Lleida, per desviar-nos i baixar pel carrer Salmeron, vorejant el turó de la Seu fins a arribar davant del modern auditori Enric Granados. Construït entre els anys 1985-1990, conté entre d’altres instal·lacions una espectacular sala d’audició amb capacitat per a 803 persones amb una gran qualitat de so. Al soterrani de l’auditori podem veure restes arqueològiques de diferents èpoques, essent les més antigues les corresponents a la Ilerda romana, del segle I a.C.

Auditori Enric Granados

En aquest punt acaba l’itinerari pel primer eixample de Lleida, sorgit a partir de la demolició de les muralles, en que hem pogut veure grans avingudes que la burgesia i l’administració es van encarregar de vestir amb edificis d’una gran bellesa. Per retornar a l’estació de ferrocarril podem seguir pel carrer Pi i Maragall fins a al carrer Magdalena. En aquest punt, podem reenganxar-nos al primer itinerari o bé baixar pel carrer Democràcia per sortir a la Rambla de Ferran i retornar al lloc on hem començat l’itinerari.

L’entorn del riu Segre. La Lleida verda

Itinerari: Jaume II-Camps Elissis- Avinguda del Segre-Avinguda Pearson-La Mitjana-Avinguda Pearson-Avinguda del Segre-Pont de Pardinyes-Parc de la Canalització

Kms: 9km, anada i tornada(linial)

Punt de partida: Monument a la batalla d'Ilerda (Avinguda Jaume II)

Com arribar-hi: Podem accedir al monument de la batalla d'Ilerda desde qualsevol dels ponts de la ciutat i dirigir-nos cap al campus de Cappont de la UdL. A l'inici de l'avinguda trobarem el monument.

Aquest itinerari està pensat per descobrir els parcs i espais verds més importants de la ciutat i que tenen una estreta relació amb el riu Segre. A partir d’aquest eix verd podrem descobrir els ponts i passarel·les que salven el curs del riu i edificis importants del marge esquerre del riu. Us aconsellem que gaudiu d’aquest itinerari un diumenge al matí, atès que en tota aquesta zona s’hi respira un ambient familiar i d’esport molt agradable.

Font: Turisme de Lleida

El punt de partida es situa al carrer Jaume II, davant del monument de pedra que commemora la victòria de Juli Cèsar sobre Pompeu a la batalla d’Ilerda de l’any 49 a.C.

Monument a la batalla d'Ilerda

Ens trobem a la zona del campus de Cappont de la universitat de Lleida, en el qual podem veure diferents edificis i aularis que conformen un campus modern i atractiu per als estudiants. L’últim dels edificis, el que toca al pont sobre el Segre, és l’anomenat Centre de Cultura Transfronterer, que inclou la biblioteca del campus, amb capacitat per a més de 75000 volums i més de 700 places de lectura. També compta amb un auditori circular annex a l’edifici principal. Fou construït per commemorar el 700 aniversari de la fundació de la Universitat de Lleida (1297-1997). En fou l’arquitecte el finlandès Kristian Gullichsen. A darrera d’aquest edifici en podem contemplar un altre, la facultat de magisteri, obra de l’important arquitecte portuguès Alvaro Siza.

Centre de cultura Transontrerer i facultat de magisteri

Creuem el carrer i seguim caminant per la mateixa avinguda contemplant el riu Segre, que ens acompanyarà durant tota la ruta, i la façana de la ciutat presidida per la imponent silueta de la Seu Vella. Passem per davant de la Plaça Blas Infante, amb les seves característiques estructures de ferro de gran alçada.

Skyline de Lleida

Plaça Blas Infante

Seguim fins a arribar a l’encreuament amb el Pont Vell. Aquest pont, construït durant la postguerra, substitueix a l’antic pont de ferro del 1911 que fou volat durant la guerra civil. Aquest últim també substituïa un pont anterior d’estil gòtic que creuava el riu i del qual es poden veure part dels fonaments al costat de l’actual. Un cop creuem se’ns obre davant nostre la portada d’accés al parc històric de la ciutat, els Camps Elissis.

Entrada al parc dels Camps Elissis

El parc d’estil romàntic fou inaugurat l’any 1864 i està format per jardins d’estil anglès i francès. Consta d’un gran passeig central flanquejat per grans plataners, molts dels quals procedien de la Devesa de Girona,
amb alguns exemplars amb més de 125 anys.
Destaquen els edificis modernistes de l’aquari, el cafè-xalet, el templet noucentistes i el teatre d’estil eclèctic. Entre les escultures que hi podem trobar, destaca la font de la Sirena. El nom prové de l'empresa de Barcelona anomenada Campos Eliseos que sol·licità la concessió d’explotació del Parc. El 2007 s’hi va fer una important ampliació unint-lo al parc del riu.

Cafè-xalet dels Camps Elissis

Templet dels Camps Elissis

Al centre del parc, al lloc on actualment hi ha el Palau de Vidre hi havia un llac, el qual fa anys que des de la ciutadania es demana que es recuperi. Aquest pavelló, construït a mitjans de segle XX amb formigó i vidre, és un exemple de l’anomenat brutalisme, estil que deriva de l’obra de Le Coorbussier i que mostra els materials en brut, sense polir. Actualment està força deteriorat per una falta de manteniment evident. Al parc dels Camps Elissis s’hi desenvolupen molts esdeveniments de la ciutat, dels quals en destaquen la fira de Sant Miquel al setembre o l’Aplec del Cargol al maig.

Creuarem el riu per la passarel·la peatonal que trobem al final del parc, per seguir remuntant el curs del riu, en aquest cas pel marge dret. Passem per sota de l’imponent pont atirantat, obra de l’enginyer navarrès Javier Manterola. Inaugurat l’any 2010, és l’únic pont al món amb els braços inclinats cap a l’exterior.

Pont atirantat de Príncep de Viana

Seguim caminant i passem per sota del pont del ferrocarril, el qual dóna entrada al barri de Pardinyes. A mà dreta tenim l’edifici de Mercolleida, una de les llotges més importants d’Espanya pel que fa al mercat porcí. Si trobeu la porta oberta i teniu curiositat, podeu entrar-hi per veure la sala principal on es fixen els preus d’aquest sector.

Al costat d’aquest edifici veiem l’imponent Palau de Congressos i Teatre de la Llotja. Amb una superfície de 37000 m2, compta amb un auditori amb capacitat per a 1000 persones i una caixa escènica que, junt amb les del Liceu i el TNC, els fan els únics equipaments de Catalunya capaços d’acollir qualsevol espectacle de gran format. A més a més, compta amb dues sales més addicionals. L’edifici acull també les oficines de la Fira de Lleida i del Centre de Negocis i Convencions.

Teatre i palau de congressos de la Llotja

L’autora del projecte és l’arquitecta Francine Houben del prestigiós buffete holandès Mecanoo. Exteriorment, l’edifici estableix un diàleg entre el riu i la Seu Vella, i la façana té una tonalitat de pedra arenisca, típica de la zona. Compta amb un gran voladís, que junt amb la caixa escènica defineixen el perfil de l’edifici.

Teatre i palau de congressos de la Llotja

Creuem l’avinguda Baró de Maials, i seguim el nostre itinerari fins a arribar als barracons adaptats per alberga-hi el centre de btt de Lleida. Si ho desitgeu, podeu fer una aturada i recuperar forces i agafar-ne de noves pel que us queda per endavant. Si us animeu, us aconsellem que per a visitar la segona part de la ruta agafeu una bicicleta al centre. Sinó, podeu seguir caminant sense cap problema. Abans de seguir, però, podeu apropar-vos a la zona de la resclosa i les comportes que trobem davant del centre de btt. Aquestes comportes foren construïdes l’any 1914, per l’empresa Barcelona Traction Light and Power Company, més coneguda amb el nom de la Canadenca, per haver estat fundada a Toronto (Canadà). El cabal del riu Segre, és en aquest punt quasi desviat cap al canal Seròs. Des de fa anys, entitats ecologistes i grups politics de la ciutat demanen a la CHE l’augment del cabal del riu al seu pas per la ciutat, no sols per una qüestió ambiental sinó també estètica. Seguim, tant si heu optat per agafar una bicicleta o bé per seguir caminant, per l’agradable avinguda Pearson (enginyer nord-americà fundador de la Canadenca, el qual construí el canal de Seròs i les preses del Pirineu, per produir electricitat i dur-la cap a Barcelona i la seva àrea metropolitana).

Centre de Btt

Resclosa i comportes del canal de Seròs

Aquesta és una zona dedicada a la pràctica de l’esport, on hi podem trobar des d’un centre de piragüisme, el centre de btt, un camp de futbol, circuits d’automodelisme, camps de petanca, de tir amb arc,..

Aquesta avinguda ens porta fins a les portes del parc de la Mitjana. Ens trobem davant del parc més gran de Lleida, amb més de 90 ha de bosc de ribera de gran qualitat. Té una important xarxa de camins i senders ben senyalitzats, així com punts de guaita d’aus aquàtiques. En un principi les comportes del canal de Seròs i la resclosa del riu s’havien de construir aigües avall de la ciutat, però finalment es va concedir a l’empresa el permís per fer-ho en el lloc actual. La construcció d’aquesta resclosa provocà l’estancament de les aigües formant-se durant aquests 100 anys el frondós bosc en què s’ha convertir avui dia el parc de la Mitjana. L’any 1979 fou declarada àrea d’interès natural, i durant els anys 90 l’ajuntament de Lleida n’arranjà els camins per obrir el parc a la ciutat.

Parc de la Mitjana

Us aconsellem que us deixeu portar per les indicacions i descobriu vosaltres mateixos els racons que us ofereix aquest parc. No us perdeu però, la passarel·la que creua el Segre, des de la qual gaudireu d’una bonica estampa fluvial amb la ciutat com a teló de fons.

Parc de la Mitjana

Si us ve de gust i fa bon temps podeu, seure una estona al bar que hi ha instal·lat a la gran zona verda on hi ha els barracons que fan les funcions d’aula de natura o sales d’exposicions.

Parc de la Mitjana

Un cop visitat el parc, desfarem el camí fins a tornar a arribar al centre de BTT, on podem deixar la bicicleta, si és el cas. Seguirem caminant fins a l’encreuament amb el carrer Baró de Maials per, en aquest cas, creuar el riu per aquest pont. Al final del mateix trobem unes escales que baixen fins a la llera del riu i donen accés al parc de la canalització. Durant els anys 90 es va fer una gran obra de canalització del riu , creant aquesta gran zona verda que permet als ciutadans gaudir de l’esport en aquest espai privilegiat. Desfarem ara el camí que hem fet a l’anada, caminant aquest cop pel parc del riu, contemplant el perfil de Lleida des d’una altra perspectiva i gaudint de l’ambient d’aquesta zona. Més de 3 quilometres lineals de parc ens duran un altre cop fins a l'escultura de la batalla d’Ilerda on hem començat l’itinerari.

Parc del Riu

Conjunt monumental de Gardeny

Itinerari: Recinte del castell templer de Gardeny

Punt de partida: Castell de Gardeny

Com arribar-hi: Podem pujar caminant o bé amb cotxe pel Passeig de Ronda, c/Cardenal Cisneros i prenent la pujada que ens du cap a al Parc Científic i Tecnòlogic. A mitja pujada tenim un trencall que ens durà fins a les portes del recinte

Font: Turisme de Lleida

Aquest últim recorregut ens durà a visitar el conjunt templer de Gardeny. Hem decidit dedicar-li un apartat sol, atès que la seva ubicació una mica més allunyada del centre de la ciutat, feia difícil incloure la visita del conjunt dins dels itineraris anteriors. Podeu adaptar la visita del recinte com millor us escaigui. Possiblement estem davant del monument més desconegut de la ciutat i, al nostre parer, un dels més interessants tant des del punt de vista arquitectònic com de la importància històrica que tingué.

El conjunt templer està situat sobre el turó de Gardeny, el segon en importància de Lleida, ubicat al sud-oest de la ciutat i dominant les vies naturals d’entrada a la ciutat per aquesta zona, el curs del riu Segre i la mateixa ciutat de Lleida.

Vista sobre la ciutat des de Gardeny

Vista sobre el riu Segre des de Gardeny

El turó ha estat des de sempre un indret amb fortes vinculacions militars. D’ençà que Juli Cèsar va establir el seu campament per lluitar contra les tropes de Pompeu, Gardeny ha estat dominat per estructures d’us militar. Durant l'edat mitjana s’hi va construir el recinte templer que ens ocupa, reformant-lo i construint el recinte emmurallat durant els segles XVII i XVIII. Finalment, a mitjans de segle XX es va construir el gran complex militar que va albergar l’exèrcit un cop van abandonar el turó de la Seu Vella. L’any 1996 els militars abandonaren Gardeny i l’ajuntament de Lleida va comprar els edificis de l’antiga caserna, per reconvertir-los en l’actual Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de la ciutat.

El monument que ens ocupa és el castell i l’església templera de Gardeny. Abans, però, per situar-nos volem fer una breu explicació sobre qui foren els responsables de la construcció que tenim davant nostre.

Conjunt templer de Gardeny

L’ordre del Temple, abreviació de Ordre dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó, fou una de les ordres militars més importants dels cristianisme durant l’edat mitjana. Fundada l’any 1119 per nou cavallers francesos al capdavant dels quals estava Hugues de Payne, qui fou el seu primer Gran Mestre, després de la primera croada per reconquerir Jersusalem i altres territoris considerats sants. El seu objectiu principal era la defensa dels peregrins que un cop alliberada de mans de l’Islam viatjaven a Terra Santa. A la Península Ibèrica, els cavallers templers van tenir una paper principal en la reconquesta dels territoris musulmans.

L’any 1129, durant el Concili de Troyes, l’Ordre fou aprovada oficialment per l’Església i a partir d’aquest moment, va créixer espectacularment en membres, possessions i poder. La imatge que els nobles europeus tenien dels templers, meitat frare meitat cavaller, va atreure la seva atenció i foren molts els que entraren a formar part de l’Ordre o bé els llegaren grans quantitats de béns i possessions.

Representació dels cavallers templers de Gardeny

Amb la pérdua del Regne de Jersualem el 1291, els templers van perdre molts del recolzaments que havien tingut, i el prestigi que havien adquirit va començar a minvar. A partir d’aquest moment, va començar una campanya de desprestigi, amb rumors sobre, per exemple, ritus extranys sobre la cerimònia d’inciació a l’Ordre i, sobretot, amb la forta presió del rei de França, Felip IV, qui temoròs per l’excessiu poder i riquesa de l’Ordre i pels importants deutes que tenia amb ells, va exercir sobre el Papa Climent V per a què prengués mesures contra els templers.

Finalment l’església va cedir i, precedit d’anys de detencions, tortures i confessions de molts cavallers templers, l’any 1312 en el marc del Concili de Viena, el Papa Climent V mitjançant la Butlla Vox in Excels, va suprimir l’Ordre del Temple i en va ordenar la distribució dels seus béns.

Així doncs, com hem vist, els templers tingueren un paper protagonista en la reconquesta dels territoris de la península a mans dels musulmans i el cas de Lleida no fou diferent. Ramon Berenguer IV i Ermengol d’Urgell establiren un conveni de col·laboració militar, unint-s’hi en què gran part de la noblesa del país i sobretot una nombrosa milícia templera, la qual constituiria el gruix de l’exèrcit.

Un cop conquerida Lleida, i d’acord la Concòrdia de Girona, acords signats a la mateixa ciutat gironina el 1143 entre Ramon Berenguer IV, el sínode de Bisbes i diferents nobles, es va lliurar a l’ordre del Temple la cinquena part del territori conquerit, entre les quals hi havia els terrenys de Gardeny. El 1152 ja tenim la primera referència dels templers a Gardeny i al 1156 trobem la referència del primer comendador, Pere de Cartellà. L’Ordre va instal·lar la que seria una de les seves principals comandes a la Corona d’Aragó, edificant un important castell-convent format per una torre-habitació, església, cellers, una muralla defensiva, i altres edificis de serveis. Gardeny està inspirat en l’arquitectura occitana del segle XII, la qual cosa es pot observar en la distribució del recinte o la torre-habitació, seguint els esquemes de les donjon molt típiques a França, o bé, en l’absis poligonal de l’església o els contraforts de la mateixa, insòlits a Catalunya però típics a Occitània.

Torre de l'homenatge i absis poligonal de Gardeny

Contraforts de l'església de Santa Maria de Gardeny

Com hem dit, després de la conquesta de Lleida el 1149, i la construcció del nou castell-convent de Gardeny, l’ordre del Temple agafaria un gran impuls a la zona de Lleida convertint-se en una de les comandes més importants de de tota la Corona d’Aragó. Aquesta importància es reflexa en els documents que demostren que hi vivia una nombrosa comunitat de més de vint frares a principis de segle XIII, que feia funcions de Casa de Dipòsits, acollint part del tresor reial de Jaume I, dipòsits de particulars o tresors de nobles del principat, o que va ser l’espai on es celebrarien importants concilis provincials de l’Ordre. En un d’aquests concilis celebrat l’any 1294 hi va assistir Jacques de Molay, l’últim Gran Mestre del Templers, qui anys més tard seria cremat a la foguera davant de la Catedral de Notre Dame de París.

L’any 1312, després de la dissolució de l’Ordre, les propietats de Gardeny van passar a l’Ordre de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, una altra ordre militar fundada per Sant Joan de Mata, els quals s’ocuparien de les pensions dels templers que hi vivien en aquell moment. Al segles XVII i XVIII, en el marc de les guerres dels Segadors i de Successió, el castell va tenir un paper important per la seva privilegiada situació, i es produïren importants reformes en les estructures defensives del recinte amb els sistemes de baluards i fossats típics de les fortificacions modernes. L’església de Santa Maria fou compartimentada en dues plantes i l’absis tapiat. Igual que la Seu Vella, Gardeny no es va salvar de les agressives reformes que els enginyers militars de la Corona feren per adaptar els dos turons en importants estructures defensives.

Fortificació moderna dels segles XVII-XVIII

Del recinte original encara es conserven les seves dues estructures principals i un tram de la muralla, constituint un dels millors exemples d’arquitectura de l’Ordre edificades de bell nou pels templers que es conserva a l’est de la Península Ibèrica. Junt amb els castells templers de Montsó, Miravet, Tortosa i Peñiscola, forma part de la ruta DomusTempli.

La torre-habitació és una estructura de planta rectangular que té una altra petita estructura també rectangular adossada a la principal, que feia les funcions de torre de l’homenatge. Les dues estructures estan dividides en dues plantes cobertes amb volta de canó apuntades i una terrassa amb funcions defensives. La planta baixa, en principi, estaria destinada a magatzem, mentre que a la primera hi trobaríem les cambres i la sala d’armes, totes elles molt austeres. La terrassa amb els merlets característics de les torres defensives tindria funcions de guaita i de defensa. La torre-habitació estava unida amb la capella amb una estructura que feia les funcions de corredor.

Torre-Habitació de Gardeny

Torre de l'homenatge amb l'estructura corredor i interior del Castell

L’església romànica, d’una nau i planta rectangular, està coberta amb una volta de canó apuntada. Té un absis poligonal i dues capelles obertes en una reforma posterior del segle XIII. En aquesta reforma també es va obrir un arc dobler, segurament per poder obrir les capelles laterals. És un arc amb una tipologia molt típica de les construccions templeres de Terra Santa.

Exterior de l'església de Santa Maria de Gardeny

Arc dobler i interior de l'església

En una intervenció l’any 1986, es van descobrir unes pintures murals del segle XII, importantíssimes no sols pels pocs exemples que se’n conserven a Catalunya d’aquesta època, sinó també perquè és un dels pocs exemplars a Europa de pintura mural en edificis templers.

Fragment de les pintures murals

Exteriorment és d’una gran sobrietat, únicament trencada per una cornisa que sobresurt a una de les seves façanes i la porta amb les arquivoltes amb diferents formes, que sembla precedir les de l’Escola de Lleida. Estava coronada per un campanar de cadireta avui dia desaparegut.

L’església es va convertir en un centre molt important de culte, acollint un gran nombre de fidels i devots que veneraven la Mare de Déu de Gardeny, talla romànica conservada al Museu de Lleida. Molts d’aquets fidels donaven diners o espècies per a què es cremessin llànties a l’altar. Tantes foren les ofrenes, que es va crear una institució, Lampada Charitatis, per a poder gestionar totes aquestes rendes.

Acabem aquí la nostra visita a aquest interessantíssim monument, tant des del punt de vista arquitectònic com per la història associada dels qui edificaren aquest conjunt, l’Ordre dels Templers, que feren de Gardeny una de les comandes més importants de tota la Corona d’Aragó.

Des de dalt del turó, en els límit de la ciutat, amb la Seu Vella davant dels nostres ulls i la ciutat als nostres peus, és un lloc idoni per a finalitzar aquesta sèrie d’itineraris per Lleida i acomiadar-nos d’aquesta meravellosa ciutat.

Lleida des del Castell de Gardeny

La conquesta de l'oest (de Catalunya)

diumenge, 7 de desembre del 2014

Lleida

L’eixample vuitcentista de Lleida

Dades personals