Descobrint el Pallars Jussà través dels seus embassaments, preses i centrals hidroelèctriques (I): Les preses i centrals de la Canadenca

Itinerari: Presa de Camarasa-Baronia de Sant Oïsme-Font de les Bagasses-Congost de Terradets-Presa de Terradets-Llimiana-Tremp-Talarn-Presa de Sant Antoni-Salàs de Pallars

Km: 50

Punt de partida: Pont del Pastor (Camarasa)

Com arribar-hi: Des de Camarasa ens dirigim per la carretera C-13 en direcció nord fins a arribar en dos quilometres, aproximadament, al revolt que hi ha abans de travessar el pont sobre el riu Segre. En aquest espai hi ha panells informatius i lloc per deixar-hi el vehicle.

Tot i que el punt inicial de la ruta es troba dins de la comarca de la Noguera, hem decidit començar en aquest indret atès que el pantà de Camarasa, que és un dels tres que la Canadenca va construir al Prepirineu, es troba al nord d’aquesta comarca.

Per entendre la importància que aquestes preses i centrals hidroelèctriques tingueren, no només pel Pallars sinó pel desenvolupament de tota Catalunya, és important fer una ressenya històrica sobre aquesta empresa i el seu fundador.

Detall de la ruta. Font: Google Maps

A finals de segle XIX anaren sorgint a Barcelona i a la seva àrea metropolitana indústries tèrmiques que produïen electricitat amb la crema de carbó, el qual importaven bàsicament  del Regne Unit. En aquella època, com encara no es comptava amb la tecnologia suficient per transportar l’energia sense pèrdues, aquestes centrals es situaven dins de la ciutat o prop del lloc on s’havia de consumir aquesta electricitat, com per exemple, la fàbrica de les tres xemeneies a la falda de Montjuic.

No fou fins a començaments de segle XX, que començaren a sorgir projectes d’electrificació en base a l’energia hidroelèctrica. Carles Montañes, enginyer català amb molta iniciativa, va presentar el primer projecte d’electrificació de Catalunya basada en salts d’aigua. Montañes va buscar finançament en bancs espanyols, però davant de la negativa va decidir viatjar a Londres per reunir-se amb els constructors de la presa d’Assuan a Egipte. Aquests s’interessaren en el projecte però una sèrie de designis, entre ells la mort d’un dels socis o la setmana tràgica de Barcelona, els feu tirar enrere. El que sí van fer, és ajudar a Montañes a contactar amb Frederick Stark Pearson, el famós enginyer nord americà que ja havia realitzat projectes d’electrificació a Brasil, Canadà o en ciutats com Boston o Toronto.

Pearson vingué a Barcelona i en una visita al Tibidabo, des d’on es divisa la plana del Vallés i la ciutat de Barcelona, va veure molt clar el potencial industrial de tota la zona, interessant-se ràpidament en la construcció de preses i centrals hidroelèctriques per dur electricitat a tota aquesta zona. La visita es va realitzar a l’estiu del 1911 i al setembre del mateix any ja es va constituir la empresa Barcelona Traction Light and Power, més coneguda com la Canadenca, ja que fou fundada a la ciutat de Toronto.

En un primer moment Montañes i Pearson tenien pensat construir la presa al poble aragonès de Faió, prop de Mequinensa, sobre les aigües de l’Ebre, però les dificultats administratives amb què es trobaren els feren decantar per la Noguera Pallaresa. L’any 1913, només dos anys més tard de la fundació de l’empresa, començaren les obres de la presa de Sant Antoni, seguida per la de Camarasa i més tard la de Terradets, convertint així a la Noguera Pallaresa en el riu més aprofitat de l’estat i constituint el primer sistema integrat d’embassaments i centrals construït a Espanya. A més dels embassaments del Pallars, també construïren l’any 1914 el canal i la central de Seròs, a Lleida, per generar electricitat. Per aquesta obra la Canadenca va construir les comportes de la ciutat de Lleida, creant-se al cap dels anys la zona d’aiguamolls de la Mitjana, el parc urbà més gran de la ciutat. Podeu trobar més informació al tercer itinerari de la ciutat de Lleida d’aquest mateix blog.

La construcció de les preses suposà una forta revifalla pel Pallars, a més de la construcció de la carretera, la qual cosa contribuí al posterior desenvolupament econòmic de la comarca.  Pearson, però, no va poder veure realitzat el projecte d’aprofitament de la Noguera Pallaresa, ja que va morir l’any 1915 en l’enfonsament, durant la primera guerra mundial, del transatlàntic Lusitània que cobria la línia de Nova York a Europa. Un submarí alemany el va torpedinar davant les costes irlandeses, fet que va provocar l’entrada dels Estats Units a la primera gran Guerra. A partir d’aquest moment un grup financer belga va prendre el control de l’empresa.

Un cop acabada la guerra civil espanyola, la Canadenca (amb capital 100% estranger) fou nacionalitzada i després de diversos processos judicials va ser adjudicada amb el nom de FECSA al banquer Joan March, un dels finançadors del règim franquista.

El primer pantà construït per la Canadenca fou el de Sant Antoni, seguit del de Camarasa i finalment el de Terradets. La visita, però, no seguirà l’ordre cronològic de construcció sinó que ens veurem obligats a fer-la des del punt de vista geogràfic, començant pel de Camarasa, passant pel de Terradets i acabant amb el de Sant Antoni.

A part de les centrals hidroelèctriques i els embassaments, durant aquesta ruta també ens acompanyarà en tot moment la línia fèrria Lleida-La Pobla. Aquesta línia de ferrocarril fou el resultat d’un projecte d’una gran línia que mai va arribar a construir-se i que havia d’unir les poblacions de Baeza (Jaén) amb la francesa de St. Girons (Arieja), travessant els Pirineus pel port de Salau. Pel tram català s’utilitzaria la línia de Lleida-Balaguer inaugurada l’any 1924 i es perllongaria fins a travessar la serralada pirinenca. Amb l’adveniment de la segona República i més tard amb la guerra civil es va suspendre el Pla Guadahlorce (pla iniciat durant la dictadura de Primo de Rivera de construcció de línies fèrries entre les quals estava la Baeza-St.Girons), i no es recuperà fins als anys 50 en plena dictadura franquista. L’any 1951 el ferrocarril arribaria a la Pobla de Segur. L’any 1962, l’Estat va paralitzar les obres de construcció de noves línies de ferrocarril, per recomanació del Banc Mundial, i es va centrar en millorar les ja existents. Per aquesta raó es va decidir no seguir amb la construcció de la línia fins a Sort i el túnel de Salau i es va apostar per millorar les interconnexions amb França per Camfranc i Portbou.

La línia ha estat durant molts anys amenaçada pel tancament degut a la baixa demanada de viatgers, però gràcies a les pressions de diferents sectors del territori i de les institucions locals, s’ha mantingut. La gestió de la línia correspon avui en dia a l’empresa Ferrocarrils de la Generalitat. 

D’ençà uns anys, durant els mesos de tardor i primavera la Diputació de Lleida ha endegat un tren turístic, anomenat Tren dels Llacs, amb vagons d’època i propulsat en el tram Lleida-Balaguer per la mítica màquina de vapor La Garrafeta. (Tren dels llacs)

Tren dels Llacs

Un cop situats, és moment d’iniciar el nostre itinerari a l’aparcament que hi ha vora el pont del Pastor, situat dos quilòmetres al nord de Camarasa. Podem deixar el cotxe en aquest punt i seguir caminant o bé, arribar-nos amb cotxe fins al punt on podrem veure la presa i central de Camarasa. Abans d’arribar, passarem per les residències dels treballadors i enginyers de la central hidroelèctrica, avui dia en desús. Aquesta zona s’ha convertit en un lloc important per a la pràctica de l’escalada, sobretot per als que s’inicien en aquest esport. Arribem, ara sí, al final de la carretera, on podrem deixar el cotxe i observar la impressionant presa de Camarasa amb la central hidroelèctrica penjada del rocam. La vegetació i el riu ens dificulten una mica la vista sobre la presa, però fins i tot així podem copsar la seva grandiositat.

Presa i central de Camarasa

Central de Camarasa

Les obres de la presa i la central de Camarasa es començaren l’any 1917 amb la construcció del túnel que serviria per desviar el riu mentre es construïa l’obra i s’acabaren l’any 1924, any en què les comportes van entrar en servei. Amb una alçada de 103 metres fou la més alta d’Europa en aquell moment i no fou superada fins l’any 1924 amb la construcció de la presa suïssa de Waggital amb 112 metres. Té una longitud de coronació de 145 metres. La capacitat de l’embassament és de 163 hm3 i té una superfície total de 624 ha.

La presa es troba situada en la part final de la Noguera Pallaresa, just abans que el riu doni les seves aigües al Segre. En aquest indret s’origina l’aiguabarreig dels dos rius, catalogat com a Espai Natural i Reserva Natural de Fauna Salvatge que forma part de la Xarxa Natura 2000. Des d’aquest indret parteix un camí molt espectacular equipat amb passarel·les que transcorre paral·lel al Segre a través del congost del Mu. Podeu fer un breu passeig pel seu inici per veure els paisatges que ens ofereix aquesta zona.

Refem el camí i tornem fins a l’encreuament de la C13 per seguir la nostra ruta cap al nord vorejant l’embassament. Creuarem per sobre de la presa amb el cotxe i enfilarem la carretera del Doll, fins a coronar el port de Fontllonga a 643 metres d’altitud.

Seguirem per la mateixa carretera fins a desviar-nos a la Baronia de Sant Oïsme, petit poble presidit per la seva característica torre de l’antic castell medieval. Deixem el cotxe al costat del parador i comencem un petit passeig que ens durà fins als peus de la torre. 

La Baronia de Sant Oïsme

La Baronia de Sant Oïsme és un petit nucli de població pertanyent al municipi de Camarasa. Destaca per sobre de tot les reses de l’antic castell, la seva imponent torre i l’església de Sant Bartomeu. El castell fou conquerit als musulmans per Arnau Mir de Tost l’any 1034 en un primer moment, i definitivament l’any 1048 pel mateix noble. 

Torre i restes de l'antic castell de la Baronia

La torre circular, de 14 metres d’alçada, i datada als volts del segle XI està construïda dalt del rocam que domina el petit poble de la Baronia i des del qual hi ha unes vistes privilegiades de l’embassament de Camarasa i de la serra del Montsec.  A uns 4 metres d’alçada s’obre una porta adovellada que feia les funcions de porta principal. Una escalinata metàl·lica ens permetrà pujar pel seu interior fins a la part de dalt. A banda de la torre, podem veure restes de l’antic castell, com el cas d’una paret que tancava el recinte i part dels murs laterals.

Vistes sobre l'embassament de Camarasa

Montsec d'Ares i de Rúbies amb el pas de Terradets al mig

A la vora de la torre i de les restes del castell podem veure la petita església romànica de Sant Bartomeu, coetània a la torre (segle XI).  Amb elements típics del romànic llombard, l’església esta formada per una nau i consta de tres petits absis. El petit campanar quadrangular, provindria d’una reforma del segle XII.

Sant Bartomeu

Sant Bartomeu

Refem la nostra marxa per la carretera del Doll en direcció Tremp i en pocs quilometres comencem a travessar el congost de Terradets, pas natural que separa les comarques de la Noguera i el Pallars i que divideix la serralada del Montsec d’Ares del de Rúbies. Seguirem fins a arribar a l’àrea de descans de la font de les Bagasses.

Deixem el cotxe al lloc habilitat i primer de tot alcem la vista per a deixar-nos impressionar amb les vertiginoses parets verticals del pas de Terradets. A una cota superior a la nostra, podem veure la via del tren de la Pobla que s’obre camí a través de túnels excavats a la roca del congost.

Congost de Terradets

En aquesta àrea hi trobem la famosa font de les Bagasses, de la qual mana una aigua molt valorada per la població de tota la zona i en general de tota la província. Tota aquesta àrea del Montsec és una zona càrstica amb grans coves, esvorancs, i fonts que manen de l’interior de la serra. Podeu portar una garrafa i omplir-la si ho desitgeu o, si més no, fer-ne un tast.

En aquesta àrea també hi teniu unes taules de pícnic per si voleu fer una aturada enmig d’aquest espai tan impactant. Aquestes parets són molt famoses entre els escaladors i molt possiblement si aixequem la vista i ens hi fixem bé, podrem veure gent practicant aquest esport.

Font de les Bagasses

Seguirem caminant fent un passeig fins al final de l’àrea de descans en direcció a Tremp, i seguint un tram pel voral de la carretera arribarem al petit pont medieval de la Rajola. El pont és d’origen romànic i consta d’un sol ullal, amb el perfil característic de llom d’ase. Durant segles va ser el nexe d’unió entre el Pallars i el Comtat d’Urgell pel sud. Un cop reconquerit el territori als sarraïns, pocs seguiren utilitzant-lo en benefici del que venia de Camarasa.

Pont romànic de la Rajola

Desfem el camí fins a tornar al cotxe i enfilem un altre cop la carretera de Terradets. Seguim un parell de quilòmetres fins a trobar un desviament a la dreta, situat després del pont que creua el riu i just abans d’entrar al túnel. Continuem uns metres per aquesta carretera fins a arribar a la segona presa del dia, la del pantà de Terradets. Podem baixar un moment del cotxe i fer un passeig per sobre de la presa.

Presa de Terradets

La presa de Terradets fou inaugurada l’any 1935 i construïda també per La Canadenca. És la presa més petita de les tres, amb només amb una alçada de 47 metres i una longitud de coronació de 160 metres. L’embassament té una capacitat de 23 hm3 i una superfície de 330 ha. L’entorn, però, amb les parets verticals del congost com a teló de fons és d’una bellesa impactant. 

Central de Terradets

Embassament de Terradets amb els cims pirinencs al fons

Reprenem el camí i en comptes de desfer-lo, creuem la presa amb el cotxe i seguim per la carretera oberta per la Canadenca en l’època de construcció de les preses. Passarem per sota dels túnels originals fins a sortir a un encreuament. A l’esquerra tornaríem a sortir a la carretera principal, mentre que a la dreta, que és el trencall que agafarem, ens dirigirem al poble de Llimiana. En uns 8 quilometres aproximadament, resseguint una carretera costeruda, arribarem a aquest poble penjat sobre un serrat que ens ofereix unes meravelloses vistes sobre l’altra cara del Montsec i sobre la plana del Pallars amb l’embassament de Terradets en primer pla.

Vistes de la Conca de Tremp amb la seva capital i el Pirineu al fons

Deixem el cotxe a l’entrada de Llimiana i prenem el carrer principal que s’endinsa cap al centre de la població. En poca estona arribarem fins a la plaça de l’església, on hi ha una cafeteria que en èpoques de bon temps ens ofereix una terrassa on podem prendre un refrigeri mentre gaudim de la meravellosa capçalera romànica de l’església parroquial.

L’església de Santa Maria de Llimiana, d’estil romànic del segle XI, és considerada l’església parroquial més gran dels Pirineus d’aquest estil (a banda de la Catedral de la Seu d’Urgell). Durant el segle XX ha sofert diverses restauracions. És de planta basilical i consta de tres naus cobertes amb volta de canó. Té quatre arcs torals que divideixen la nau central en cinc trams. La porta original fou traslladada a la façana de ponent, tot i que encara es conserva l’original. El mur nord fou molt transformat amb l’afegitó de diverses capelles, una d’elles d’estil gòtic a més a més de la sagristia. Sembla ser que aquesta zona de les capelles podria haver estat una altra nau romànica, posteriorment transformada.

Absis romànics

Detall dels absis

El campanar de planta rectangular sembla inacabat i, tot i que una mica posterior, també seria medieval. El més espectacular de l’església són els seus tres absis, el central de dimensions força espectaculars. Estan ornamentats amb les lesenes i arcades cegues típiques del romànic llombard. Durant la guerra civil es perdé un crist romànic de gran qualitat, emparentat amb les talles del davallament d’Erill o amb el Crist de Mur.

Façana de Sta. Maria de Lliminana

Interior de Sta. Maria de Llimiana

Un cop visitada l’església us proposem que enfileu algun dels carrerons que us durà fins el mirador de l’altre extrem del poble. Des d’aquí podreu gaudir de l’altra cara de la serra del Montsec, l’oposada a la que hem vist abans de creuar el pas de Terradets. 

Vistes del Montsec i del pas de Terradets

Tornem fins al cotxe i desfem el camí que hem fet per arribar a Llimiana, per seguir fins a l’encreuament de la carretera C13.  

Si se us ha fet l’hora de dinar o bé us apeteix prendre alguna cosa, arribats a aquest punt tenim dues opcions: podeu optar pel conegut parador de Cellers, que està equipat amb un hotel, restaurant, cafeteria,... o bé, entrar a l’antiga estació de ferrocarril de Cellers, reconvertida en alberg i restaurant-cafeteria. Qualsevol dels dos llocs és una bona opció on podreu dinar de cara al llac en un, o bé, menjar dins de l’estació o a la terrassa que hi ha a l’andana original, a l’altre.

Estació de Cellers

Tant si heu decidit parar com no, resseguirem el nostre itinerari en direcció a la capital pallaresa. Passarem per alt el desviament de Castell de Mur, atès que li dedicarem un altre itinerari per conèixer aquest i altres tresors del romànic del Pallars. Vorejant l’embassament, arribarem a Tremp, la capital més important del Prepirineu lleidatà i un punt central de tota la zona nord de la província. Un cop entrem a Tremp a mà dreta hi trobem el parc del Pinell, on podem deixar el cotxe i començar la nostra visita.

Parc del Pinell

Tremp amb 5300 habitants és la capital de la comarca del Pallars Jussà, i cap de partit judicial homònim. És un important nucli comercial i de serveis de tot el Prepirineu i exerceix una forta capitalitat en tota la zona. Històricament, en tenim notícia a partir de l’any 1079, en què els comtes del Pallars dotaren a l’església de Santa Maria de territori propi, dins del terme de Talarn. Nou anys més tard, es completà aquesta donació amb la vila de Tremp i el terme, quedant emmarcat aquest dins del de Talarn. El 1174 aquesta vila obtingué el títol de vila reial, junt amb el privilegi d’organitzar-hi una fira.

La vila aviat s’emmurallà i començà a créixer en importància comercial i, al mateix temps, militarment com a plaça forta. A partir del trasllat del corregidor de Talarn a Tremp, després de la guerra del Francès, aquesta va consolidar i enfortir la seva capitalitat fins als nostres dies.

A partir del primer terç del segle XX la història de Tremp va lligada a la  de l'empresa Barcelona Traction i les obres de les grans preses. Tota l’activitat econòmica que en aquells moments girava al voltant de l’agricultura i la ramaderia tradicional canvià per acollir a la gran quantitat de treballadors vinguts de fora a treballar a les obres hidràuliques. Fondes, cafès, restaurants,... foren nous negocis que s’instal·laren a la ciutat pallaresa. A part de l’augment demogràfic que va suposar aquesta arribada de mà d’obra, també va suposar una important revifalla econòmica la qual es pot veure reflectida en la qualitat dels edificis que trobem a l’eixample trempolí, per exemple.

Hem articulat la nostra visita a Tremp a partir dels diferents punts o monuments que us detallem a continuació:

• Parc del Pinell
• Rambla del Dr. Pearson
• Epicentre (Centre de visitants del Pallars Jussà) i torre medieval
• Nostra Senyora de Valldeflors i torre medieval
• Hospital dels pobres
• Torre del Mingo (Plaça Capdevila)
• Creu de Terme (Plaça de la Creu)
• Pont de Sant Jaume

Comencem pel parc del Pinell on hi podem fer un agradable passeig abans d’endinsar-nos al centre històric de Tremp. Sortim en direcció a la rambla de Pearson on seguim el nostre passeig en direcció al casc antic. Aquesta avinguda fou urbanitzada un cop es van derruir les muralles i es va edificar el primer eixample de Tremp. El nom de la rambla porta el nom del fundador de la Canadenca, personatge molt important lligat als designis de Tremp i la comarca, i en ella hi podem veure interessants immobles residencials edificats fruit de la revifalla econòmica que suposà per Tremp l’aterratge de la Canadenca a la comarca.

Rambla de Pearson

Un cop arribem al final de la rambla, creuem i ens dirigim a l’edifici que fa cantonada on hi trobarem el centre de recepció de visitants anomenat Epicentre. En aquest centre hi trobarem a més de tot tipus d’informació de Tremp i de la comarca del Jussà, diferents exposicions permanents que ens ajuden a comprendre la importància del Pallars Jussà. Estan dividides en dues plantes i en dos àmbits diferenciats; l’àmbit natural i el del patrimoni cultural. Adossada a l’Epicentre trobem una de les tres torres de l’antic recinte emmurallat que resten dempeus a la ciutat. 

Epicentre i torre defensiva

Seguim caminant pel perímetre exterior del centre històric i arribem a la basílica de Nostra Senyora de Valldeflors. Al costat del campanar veiem la segona de les torres que queden dempeus de l’antic entramat defensiu.

Basílica de Nostra Senyora de Valldeflors i torre defensiva

Des del 1079 tenim noticia d’aquesta església, la qual fou receptora de donacions, primer dels comtes del Pallars i posteriorment de diversos nobles, acumulant d’aquesta manera nombrosos  béns, gràcies als quals l’any 1090 aconseguí el títol de canònica. Actualment és seu de l’Arxiprestat del Pallars Jussà.

De l’església original romànica de Nostra Senyora de Valldeflors només resta en peus un dels murs laterals. L’edifici actual es va bastir entre els anys 1638 i 1647, d’una sola nau amb capelles laterals. El campanar també es va aixecar l’any 1638, tot i que l’any 1909 s’acabà definitivament conferint-li el seu aspecte actual. Del seu interior destaca el retaule major construït l’any 1701, i sobretot l’orgue barroc restaurat a principis de segle XX gràcies a Pearson, que va costejar el cost de dita restauració.

Façana romànica de Nostra Senyora de Valldeflors

Nostra Senyora de Valldeflors

Un cop sortim de l’església podem prendre el carrer del Forn, el qual ens durà fins l’antic Hospital dels Pobres, edifici bastit el segle XVI, fundat pel doctor Jaume Filella el 1521. D’estil gòtic tardà ha tingut molts usos al llarg de la història, des de presó a escola o magatzem municipal. Actualment forma part de les dependències del Jutjats de Tremp.

Antic Hospital dels pobres

Sortim a l’exterior del recinte antic i voregem el casc antic fins a arribar a la plaça Capdevila. Adossada al pany d’edificis trobem la tercera torre del recinte emmurallat, la del Mingo, que alberga una residència al seu interior. Seguim rodejant el perímetre, i tornem a sortir a la vora de l’absis de la basílica de Santa Maria. Creuem el carrer i ens plantem a la petita plaça presidida per una creu de terme. La creu, d’estil gòtic, descansa sobre un capitell pentagonal, li falta un braç i està decorada amb motius heràldics, i amb les imatges del Crist i de la Verge Maria. L’any 1922 es va transformar la base graonada per canviar-la per la font que veiem avui dia.  

Creu de terme d'estil gòtic

Al costat de l’hotel Segle XX comença el carrer Sant Jaume que prendrem per arribar fins al pont del mateix nom. El creuarem per veure des de l’altre marge aquest pont d’origen romànic però profundament transformat al segle XVIII. Les dimensions dels ullals són considerables i són lleugerament apuntats. El pont servia per salvar el barranc de les Adoberies o Gesseres, pel qual circula un petit rierol gràcies al qual s’instal·laren a la zona diferents artesans de la pell. A l’altra vora del barranc es trobava l’antic convent de Sant Jaume.

Pont de Sant Jaume

Refem el camí i tornem al lloc on hem estacionat el cotxe per enfilar la C-13 fins a la sortida de Tremp, on en pocs metres trobem l’encreuament amb el nostre proper objectiu: Talarn. Entrem dins del poble, i deixem el vehicle a la plaça on hi habilitat un pàrquing per a vehicles.

Les primeres notícies de Talarn les trobem al voltant del 1055, sorgint com a vila al voltant d’un primitiu castell. Talarn sempre ha estat de les poblacions més importants del Pallars i es deu bàsicament a la seva posició estratègica. La seva etimologia provinent dels mots celtes Talos i Arnos els quals signifiquen lloc de front, ja ens indiquen aquesta importància estratègica.

La importància de Talarn va augmentar a partir del segle XVII en que la petita vila closa i fortificada es veuria convertida en lloc de residència de bona part de la noblesa pallaresa encapçalada pel Baró d’Eroles. Aquesta conversió la podem veure reflectida en les cases nobles que trobarem al poble de les quals en destaca la casa-palau dels Eroles. La importància de Talarn va incrementar després de la guerra de Successió atès que l’aristocràcia i les famílies fortes de la zona, encapçalades pel Baró d’Eroles, es reuniren  i decidiren recolzar a les tropes borbòniques. Felip V va premiar aquesta fidelitat concedint a Talarn el títol de cap de corregiment en la reestructuració territorial borbònica de 1719.

Monument al Baró d'Eroles i torre de la vila closa de Talarn

Després de la guerra del francès i del saqueig de Talarn a mans de les tropes franceses, el corregidor es traslladaria a Tremp, produint-se el canvi de capitalitat en favor d’aquesta última. L’any 1830 amb 787 habitants seria el punt més àlgid del poble, i fou a partir d’aquell moment que va començar una lenta davallada que ens duria fins als 436 habitants actuals. L’any 1960 s’instal·là el campament militar amb la Acadèmia de Suboficials de Talarn.

Com ja hem comentat, destaquen les cases nobles de diferents famílies establertes a la població, la casa del Baró d’Eroles, així com l’església de Sant Martí.

D’origen medieval (segle XI) i d’estil romànic, l’església es reformà profundament al segle XVII fruit de la donació dels béns del veí i doctor en lleis, Joan Artús. Es va construir una nova nau, la qual deixaria l’antiga església com a nau del creuer de la nova, i també s’hi construïren quatre noves capelles. El 1971, es va construir un nou altar i presbiteri arran de les destrosses de l’altar i el retaule barroc durant la guerra civil de 1936. L’objecte que sí va sobreviure, és un important orgue barroc construït l’any 1748.

Església parroquial de Talarn

A la plaça major parcialment porxada, a part de l’església parroquial, també hi trobem la font de “la plaça de la Vila”. En tenim noticia des del 1685, i l’aigua que rebia provenia de l’altra font històrica de Talarn, la font de Caps.  A finals de segle XVIII s’hi afegiren els pilars, i al 1811 els seients i un altre pilar per deixar-la amb l’aspecte que la trobem avui en dia. 

Font de la plaça de la Vila

Retornem a la plaça on tenim el cotxe travessant el portal de l’antiga vila closa. Des d’aquest punt tenim unes vistes privilegiades sobre tot l’entorn i l’embassament de Sant Antoni.

Prenem el cotxe i baixem fins a la carretera principal per tornar a enfilar el nostre camí. La nostra propera parada és la presa de Sant Antoni. Per arribar-hi hem de prendre el desviament que trobarem al final d’una recta amb fort desnivell on hi ha un cartell amb la indicació CITA Pallars. Un cop hem pres la desviació hem de seguir les indicacions de la presa de Sant Antoni. En poc temps arribem a una zona amplia on podem deixar el cotxe.

La presa de Sant Antoni fou la primera que l’empresa Barcelona Traction Light and Power va construir a Catalunya i gràcies a la qual tota l’àrea metropolitana i la mateixa Barcelona pogueren dur a terme la segona gran revolució industrial. Es començà l’any 1913 i es va inaugurar oficialment el 1916. Amb una alçada de 86 metres i 180 metres de longitud de coronació fou en el seu moment la presa més alta d’Europa. L’embassament té una superfície de 927 ha i una capacitat de 205 hm3.

Embassament de Sant Antoni

Des d’aquest punt podrem observar la grandiositat de la presa i valorar encara més l’obra faraònica que es dugué a terme a principis de segle XX amb la escassetat de mitjans d’aquella època.

Presa de Sant Antoni

Presa de Sant Antoni

Tornem al cotxe i desfem el camí fins a l’encreuament que hem pres per arribar fins a la presa. En comptes de sortir a la carretera prendrem el camí que passa per la vora de les instal·lacions del CITA (Centre d’Investigació de Telecomunicacions Avançades), fins a arribar a un mirador sobre la zona de l’embassament de Sant Antoni. 

Prenem el cotxe i seguim pel camí per reincorporar-nos a la carretera principal. Conduirem direcció Pobla de Segur durant quatre quilometres vorejant el gran embassament de Sant Antoni, fins a arribar a l’encreuament de Salàs de Pallars, última parada de l’itinerari de la jornada.

Un cop arribem a Salàs, podem deixar el cotxe en algun dels llocs habilitats per a tal, i endinsar-nos al seu casc antic per qualsevol dels carrerons o portals que trobarem en el seu perímetre.

La vila closa de Salàs de Pallars conserva magníficament la seva estructura, quedant dividit el seu interior amb dos carrers paral·lels que travessen la vila de sud a nord. El seu perímetre tancat s’obre a través de tres portals , un dels quals (el de Soldevila) manté una espectacular torre cilíndrica amb funcions defensives, la qual alberga avui dia la Casa de la Vila.

Torre de Soldevila

En el lloc on hi havia el castell s’aixeca l’església parroquial de la Mare de Déu del Coll. Ben a prop de l’església, hi trobem la plaça Mercadal on hi ha les restes d’una torre quadrangular , que podria haver format part del castell ja desaparegut. 

Església parroquial

La història d’aquesta vila es remunta a mitjans de segle IX, en què a partir d’un document de l’època comencem a trobar referències abundants al castell o vila de Salàs. L’any 1380, el rei va concedir el títol de vila, junt amb el privilegi d’organitzar una fira anual. Al segle XV, eren quatre les fires organitzades per Salàs, la qual cosa demostra la seva importància comercial. L’any 1860, amb 1332 habitants marca el seu màxim històric, i a partir d’aquest moment, Salàs  va començar una davallada que l’ha portat fins als 350 habitants aproximadament amb què compta avui dia.

Podeu “perdre-us” per qualsevol dels carrers que travessen Salàs, i gaudir de l’essència d’aquesta vila, replena de racons de gran bellesa. 

Detalls de Salàs de Pallars

Detalls de Salàs de Pallars

A més a més, des de l’any 2007 Salàs compta amb el CIAC (Centre d’Interpretació de l’Antic Comerç), una innovadora  proposta turística  digna de ser visitada. El CIAC és un centre de recerca sobre la història empresarial catalana. Per divulgar aquesta història compta amb una sala d’exposicions on s’organitzen diferents muntatges i sobretot amb les visites guiades a les botigues-museu. Aquestes botigues són una proposta museística on es vol divulgar com eren els comerços tradicionals des de l’explosió del comerç a partir de la segona revolució industrial fins als anys finals del franquisme. Podem trobar una barberia, un estanc, una botiga d’ultramarins, la farmàcia, o el cafè.  Aquests establiments estan ambientats amb els productes, mobiliari o anuncis de l’època,... (Són visitables només amb el format de visita guiada. A continuació teniu més informació sobre la sala d’exposicions, o els horaris i tarifes de les botigues-museu entre d’altra informació: CIAC).

Exterior de les botigues-museu

Exterior de les botigues-museu

En aquest punt acaba la primera de les nostres propostes d’itineraris pel Pallars Jussà amb l’energia hidroelèctrica com a eix vertebrador. En aquest cas hem sortit del nord de la comarca veïna de la Noguera, per entrar al Pallars pel pas dels Terradets, fins a arribar a  Salàs de Pallars situat a la meitat de la comarca. Amb els embassaments i preses construïdes per la Canadenca en aquest cas com a eix, hem pogut visitar llocs de gran d’interès paisatgístic i patrimonial com els pobles de Talarn, Salàs o Llimiana, la Baronia de Sant Oïsme o el congost de Terradets a més a més, de conèixer més a fons la seva capital, Tremp.